Justícia sobirana

Fa més d’una dècada que la policia va registrar el Palau de la Música, escenari d’un dels escàndols de corrupció més grans dels últims anys, i els seus saquejadors confessos, Fèlix Millet i Jordi Montull, encara no han entrat a la presó. Ho faran molt probablement en les pròximes setmanes, però la dilació, com en altres casos, ha generat incomprensió en part de la ciutadania. Amb la notícia que la Fiscalia del Tribunal Suprem investigarà el rei emèrit Joan Carles I pel suposat cobrament de comissions en la construcció de l’AVE a la Meca, la justícia espanyola se situa de nou en el centre del debat. L’últim baròmetre europeu publicat sobre això confirma la pobra opinió dels espanyols sobre el seu sistema judicial: és el quart país de la UE –només per davant de Croàcia, Eslovàquia i Bulgària– on els ciutadans perceben més falta d’independència de la justícia. Un 55% creu que, en gran mesura, els tribunals actuen al marge de la imparcialitat. La de la impunitat dels poderosos a Espanya és una sensació tan vella i estesa que ja la va recollir Valle-Inclán fa més de 120 anys. «A Espanya el mèrit no es premia. Es premia el robar i ser pocavergonya. A Espanya es premia tot el dolent», va posar en boca d’un personatge de Luces de Bohemia. I, no obstant, no es pot dir que els casos de corrupció dels poderosos descoberts a Espanya no s’hagin airejat i jutjat. Des del restabliment de la democràcia hi ha «víctimes» en totes les esferes, i per descomptat en els grans partits polítics. El PP i el PSOE, que després de l’etapa d’Adolfo Suárez s’han alternat en el Govern, han albergat nombrosos infractors de la llei. Els casos ‘Naseiro’, ‘Filesa’, ‘Brugal’, ‘Ero’, ‘Bárcenas’, ‘Púnica’ i molts d’altres són molt vius en el record. Gairebé tots van acabar amb condemnes i penes de presó per als autors. També la trama ‘Gürtel’, amb una sentència que va propiciar la moció de censura que va fer caure Mariano Rajoy. Borràs, en la línia de CiU A Catalunya, i a l’espera del desenllaç de les investigacions sobre la família Pujol, Convergència i Unió i els seus descendents polítics han protagonitzat els principals escàndols. Els casos ‘Pallerols’ o ‘ITV’ són exemple que, sovint, com més anys passa un partit en el poder, més difícil és evitar que alguns dels seus dirigents ho aprofitin per enriquir-se o fer enriquir les seves formacions. I aquests dies Laura Borràs, líder de JxCat en el Congrés, afronta el suplicatori previ al seu processament per uns contractes que presumptament va trossejar abans d’adjudicar quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. L’entrada a presó de Rodrigo Rato l’octubre del 2018 pel cas de les targetes ‘black’ va demostrar que els grans banquers tampoc són aliens a l’escrutini de la llei. Si no ho havia fet abans el ‘cas Ibercorp’, que va protagonitzar Mariano Rubio, o el ‘cas Banesto’, que va acabar amb la carrera fulgurant de Mario Conde. Molts empresaris poderosos també han caigut després que s’haguessin destapat les seves corrupteles. L’últim estament en ensopegar amb la justícia, la Monarquia, va sucumbir amb el ‘cas Nóos’, que va costar una condemna a més de sis anys de presó a Iñaki Urdangarin, cunyat del Rei. Però tot apunta que la investigació a Joan Carles I pot provocar una commoció social i política encara més forta. Curiosament, va ser el monarca emèrit qui va pronunciar, en el seu discurs de Nadal del 2011 i a compte del primer escàndol que afectava la seva família, una sentència que ara es posarà a prova en ell: «La justícia és igual per a tothom». En aquests anys, han fet fortuna algunes declaracions que connectaven amb la impressió estesa que no hi ha independència judicial. «Qui digui que la justícia és igual per a tothom és que no sap de què parla», va dir per exemple el 2013 Joaquín Giménez, magistrat del Tribunal Suprem. Sistema d’elecció polèmic Els experts consultats matisen aquesta sensació. «No crec en la perfecció humana, però sí que els jutges són capaços d’actuar amb professionalitat», diu el catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós. «La justícia ha de ser igual per a tothom. Si no, jutges i fiscals estarien cometent un delicte», opina Jordi Nieva-Fenoll, catedràtic de Dret Processal. Tots dos creuen que la percepció ciutadana de certa falta d’independència judicial es podria deure més al sistema d’elecció de la cúpula judicial –condicionat pels partits– que a una suposada laxitud a l’hora de perseguir els poderosos. Quant a la investigació a Joan Carles I –que va ser saludada amb un «ja era hora» per part de Podem, un dels partits del Govern–, Arbós remarca que el rei emèrit «ja no és inviolable, sinó que és aforat». És a dir: la prerrogativa constitucional de la irresponsabilitat sobre els seus actes es va extingir quan va deixar de regnar, i si els fets sospitosos van succeir després d’aquesta data –com passa amb el presumpte pagament de comissions de l’AVE a la Meca–, la justícia pot actuar contra ell. De fet, l’actual Monarca ja va intentar establir un tallafoc fa uns mesos quan va anunciar que renunciava a l’herència del seu pare i li retirava l’assignació. El temps dirà si n’hi ha prou perquè l’incendi, si es prova que n’hi ha, no es propagui. I en altres països... FRANÇA. «Si ha d’anar a totes les citacions, passarà més temps al despatx dels jutges que al Consell de Ministres», va arribar a dir un magistrat francès a finals dels anys noranta quan el cèrcol judicial s’estrenyia entorn de Jacques Chirac, el primer president condemnat de la Cinquena República. Va ser el 15 de desembre del 2011 i el veredicte, dos anys de presó exempts de compliment. El polític mort només va poder ser jutjat quan va abandonar l’Elisi perquè la Constitució li atorga una immunitat absoluta i permanent que desapareix un mes després de finalitzar el mandat. Llavors pot ser processat, però únicament per actes diferents dels de la funció presidencial. Chirac va ser processat per malversació de fons quan va ocupar l’alcaldia de París i el seu successor en la presidència, Nicolas Sarkozy, s’asseurà a la banqueta per finançament il·legal de la campanya del 2012. Hi va haver més presidents que van veure els jutges per l’Elisi. Escàndols internacionals i finançaments opacs van esquitxar col·laboradors de François Mitterrand i a Valéry Giscard d’Estaing el van importunar pel suïcidi d’un ministre i l’escàndol dels diamants de Bokassa. El 2016, l’exministra d’Economia de Sarkozy, Christine Lagarde, va ser declarada culpable de negligència en un litigi que va costar 400 milions d’euros a les arques públiques; l’exprimer ministre Alain Juppé, condemnat el 2004 pels llocs de treball ficticis de l’alcaldia de París, i dos anys més tard l’exprimera ministra socialista Edith Cresson, culpable de favoritisme.

Justícia sobirana

La investigació a Joan Carles I posa en debat la igualtat de tots davant de la llei

La percepció que els poderosos se'n lliuren no casa amb les condemnes dictades

El més llegit