Sánchez agafa aire davant l'assetjament de la dreta i les crisis internes

Més de dos mesos i mig després que s’aprovés l’estat d’alarma, Espanya comença a veure la llum al final del túnel. Amb la sisena i última pròrroga que el Congrés dels Diputats va aprovar aquest dimecres, el període excepcional davant el virus acabarà el 21 de juny, després d’un període de confinament molt estricte que ha canviat, entre moltes altres, les peces de la política. «Res serà igual després d’això», insistien a la Moncloa al començament de la pandèmia. Però els col·laboradors de Pedro Sánchez no contemplaven llavors els sobresalts que han viscut. Ni l’assetjament i demolició per part del PP i Vox, ni la presumpta necessitat de pactar amb EH Bildu, ni la crisi en la Guàrdia Civil entraven en els seus plans. Tampoc el fet que l’última extensió de l’alarma fos gairebé un passeig parlamentari, en comparació amb les negociacions immediatament anteriors, gràcies als pactes ràpids amb ERC, Cs i el PNB. En termes estrictament numèrics, Sánchez agafa aire. Ha aconseguit recuperar la majoria que va fer possible la seva investidura, al tornar a atreure els republicans, amb qui va acordar la seva abstenció en la pròrroga a canvi que les autonomies recuperin les seves competències en la fase 3 de la desescalada. Alhora, ha pactat en diverses ocasions amb Cs, un partit instal·lat en la confrontació fins fa molt poc, eixamplant, en teoria, el marge de l’Executiu per aprovar les seves iniciatives. Començant pels Pressupostos Generals de l’Estat, que continuen sent els mateixos que va tirar endavant Mariano Rajoy el 2018, dies abans de la moció de censura. L’escepticisme Però a la Moncloa es mostren escèptics. L’entorn del president veu molt difícil consensuar els comptes públics amb els taronges i alhora amb els grups que van permetre la seva reelecció, majoritàriament d’esquerres. El Govern tem també que així que s’acostin les eleccions catalanes, encara sense data però en principi imminents, l’entesa amb ERC, que competeix amb JxCat pel vot independentista, sigui cada vegada més complicada. I preocupa l’ocorregut a Interior durant els últims dies, amb el ministre, Fernando Grande-Marlaska, donant explicacions contradictòries sobre el cessament del coronel Diego Pérez de los Cobos com a cap de la Comandància de la Guàrdia Civil, per no avisar d’un informe sobre la investigació al Govern per la manifestació del 8-M, entre altres motius. El PP i Vox, que feia temps que estaven bolcats en l’atac frontal al Govern (pel nombre de contagis i morts, la compra de material sanitari defectuós o les mateixes pròrrogues de l’alarma), han trobat en aquest episodi la pedra sobre la qual aixecar la seva tesi que Sánchez és un president «radical» i gairebé antidemocràtic, que no deixa treballar les Forces de Seguretat ni respecta la independència judicial. Però aquesta actitud de rebuig de tot el que surti de la Moncloa per part de la dreta i la ultradreta ha servit per fonamentar la coalició del PSOE i Unides Podem. Poques coses uneixen més que l’atac extern. Els dos partits han mostrat les seves diferències durant aquests mesos de tancada. Per exemple, sobre la reforma laboral, després de pactar amb Bildu la seva derogació íntegra, en un moment en què el vertigen es va escampar en l’Executiu davant de la possibilitat que no tirés endavant la cinquena pròrroga. Els socialistes van rectificar hores més tard, tornant a la seva doctrina tradicional que només es tombarien els «aspectes més lesius» del projecte del PP, però el vicepresident segon, Pablo Iglesias, va insistir que l’acordat obligava i havia de complir-se en tots els seus extrems. El to del discurs polític ha sigut un altre element de fricció, després que el líder morat acusés Vox de «voler un cop d’Estat» i no «atrevir-se a donar-lo». Es va disculpar l’endemà, però alhora va insistir que el que havia dit era «veritat». El «verí de l’odi» L’acusació casava malament amb l’actitud que vol transmetre Sánchez, que intenta, i no sempre aconsegueix, elevar-se per sobre d’aquest ambient polític crispat, gairebé irrespirable, molt diferent del d’altres països de l’entorn europeu. El president va tornar a cridar aquest dimecres a la «unitat» durant un discurs optimista, allunyat de les ombrívoles advertències del començament de la pandèmia (del «venen moments molt durs» ha passat a «som cada vegada més a prop d’aconseguir-ho»), en el que va anunciar que la setmana que ve aprovarà un decret amb les mesures sanitàries que es mantindran una vegada expiri l’alarma. «Diguem ‘no’ al verí de l’odi, ‘no’ a la violència física, ‘no’ a la violència verbal, ‘no’ a l’insult, ‘no a la provocació’, va demanar a l’oposició. No va tenir cap èxit. Des del PP, Pablo Casado va acusar l’Executiu de comportar-se com els «règims totalitaris», fer «purgues» a la Guàrdia Civil i dur a terme una «moció de censura» a l’Estat. Per a Santiago Abascal, de Vox, Sánchez és una «catàstrofe»; Iglesias, un «guerracivilista», i el Govern en el seu conjunt, «negligent» i «criminal». «Senyor Casado, senyor Abascal, en fi, els és igual. Tant és l’un com l’altre», va contestar el president. Davant els atacs del PP i Vox per haver autoritzat just abans de l’alarma les marxes per la igualtat, que també es van celebrar a molts altres països (de França als EUA, d’Alemanya a Xile), Sánchez va dir: «Visca el 8-M». Les respostes dels dos partits de dreta van ser similars. Casado: «Dir ‘visca el 8-M’ és el crit de ràbia d’un boxejador sonat». Abascal: «Cridar ‘visca el 8-M’ és tant com cridar ‘visca la malaltia’, ‘visca la mort’».

Sánchez agafa aire davant l'assetjament de la dreta i les crisis internes

El president aprova l'última pròrroga amb menys problemes que en ocasions anteriors

Reclama sense èxit «unitat» a Casado i Abascal, que l'acusen de «totalitari» i «criminal»

El més llegit