Ferides, reptes i bocins d'un Govern que aguanta

Contra pronòstics, va tancar Pedro Sánchez l’últim Ple (Covid-19 mitjançant) dedicat a l’estat d’alarma amb més vots i menys dificultats per aconseguir-los que fa tot just unes setmanes. L’excepcionalitat sanitària i administrativa d’una Espanya que ha vist forçades les seves costures pressent, per fi, un colofó a una duríssima etapa de virus planetari i letal. El Govern comença a ara a respirar més pausat –les xifres mèdiques acompanyen– però coneix els riscos d’un rebrot víric i una crisi de pes. Es temperen, doncs, els nervis a la Moncloa mentre s’espera d’Europa una solució imminent i salvadora: les xifres que ara mateix estan sobre la taula de la UE, després d’un llarg estira-i-arronsa, no pinten malament. Uns 140.000 milions per a Espanya, dels quals 77.000 serien a fons perdut. Una altra cosa és la lletra petita o les cessions que comporten... Mai ha sigut fàcil quadrar el cercle europeu nord-sud. Forts-febles. Encara menys en un context en el qual fins i tot l’Estat més musculat econòmicament necessita alguna ajuda. Les tensions es palpen. I les ganes de fomentar sota corda les deslocalitzacions en un ambient de salvi’s millor el que més pugui, (fixem-nos en la suposada fraternité francesa amb les empreses d’automoció), també. Sánchez no para de demanar unitat a l’oposició per guanyar força a Europa. De raó en això no li’n falta: sense les benediccions europees pertinents no hi ha reconstrucció possible. Aixecar el país a pols amb el malmès pressupost nacional, fins i tot forçant més ingressos, i amb endeutament en els mercats sona a quimera. Això ho sap pràcticament tot l’arc parlamentari, tot i que per minuts dissimulin. Crispació i pactes En paral·lel a l’espera de notícies oficials des de Brussel·les, i mentre avança el pla de desescalada a Espanya, la dreta torna a intimar amb la crispació i els frecs entre socis governamentals, de moment suportables, s’entreveuen de tant en tant. Les crisis internes mal resoltes i més mal gestionades continuen oferint sobresalts: l’enfrontament del ministre Fernando Grande-Marlaska amb la Guàrdia Civil o la indefinició sobre l’estrany pacte i alhora no pacte amb Bildu, sobre la derogació de la legislació laboral, pesen. I continuaran desgastant. A això s’hi ha de sumar que hi continua havent incògnites per resoldre i explicacions obligades que s’han de donar des del Govern sobre xifres oficials de defuncions i morts en residències. Tot arribarà. Però ha d’arribar. El coronavirus està en retirada, sí, però ha deixat ferides profundes en milions de llars. I al país, en la seva xarxa pública de serveis i en el seu teixit empresarial. I en les seves arques. I en el seu Executiu, també, sense cap dubte. A la coalició d’esquerres que cohabita a la Moncloa també li toca canvi de fase, en el seu cas política, i decidir amb qui (¿socis d’investidura? ¿geometria variable comptant amb Cs?) i amb quines expectatives i límits s’escriuran els següents episodis d’una legislatura que semblava obligada, des del seu naixement, a tenir una altra trama central: Catalunya Però la pandèmia i els seus devastadors efectes s’han imposat. També en els partits, inclosos els a priori monotemàtics per essència. A uns els toca prioritzar, i als altres, creuar els dits perquè encertin (ja arribaran les urnes). La reconstrucció urgeix. Uns nous pressupostos reparadors urgeixen. L’apoderament de la sanitat pública i l’aposta per la ciència i la protecció social són vitals. La garantia de mitjans per fer front a un rebrot, el futur. La taula sobre Catalunya, un compromís que s’haurà d’afrontar.

Ferides, reptes i bocins d'un Govern que aguanta

L'última pròrroga de l'estat d'alarma evidencia que l'Executiu resisteix, però amb cicatrius serioses i crisis internes mal resoltes. Toca reconstrucció, elegir socis per al que ve, encertar en prioritats i negociar bé a Europa

El més llegit