Espanya no és país per a pactes d'Estat

Tots els líders polítics els inclouen en els seus programes electorals, els ofereixen en el Congrés i prometen treballar per aconseguir-los. Però els pactes d’Estat, aquests grans acords de país que uneixen malgrat els colors polítics, han sigut una raresa en la història democràtica. Amb prou feines n’hi ha hagut un grapat, i la unanimitat sempre ha anat acompanyada d’un «gairebé». Ara, després del flagell d’una pandèmia que deixa més de 25.000 morts i desemboca a una crisi profunda, els partits es donen cita per acordar junts la reconstrucció. Serà en una comissió del Congrés, a petició del PP, líder de l’oposició. El Govern volia reeditar una estructura més semblant a aquells Pactes de la Moncloa de 1977 que es van gestar fora de la seu parlamentària, on després van rebre només un vot en contra. L’hemeroteca deixa poques escletxes per a l’esperança. Les últimes comissions creades per assolir grans acords han acabat en fracàs: la de la modernització del model autonòmic, la del Pacte d’Estat per l’Educació o l’encarregada de renovar el Pacte de Toledo. El d’Educació és un bon exemple de com de difícil és aconseguir acords en temes d’Estat. Cap de les lleis educatives ha comptat amb el recolzament dels dos grans partits, sinó que aquestes han anat canviant així que ho feia l'inquilí de la Moncloa. En els últims 20 anys només s’han segellat dos grans acords entre govern i oposició: el Pacte Antigihadista (2015) –que no van firmar ni Podem ni els nacionalistes però que va arribar a congregar tots els partits en successives reunions a la seu d’Interior– i el Pacte d’Estat contra la violència masclista (2017), creat en el si d’una comissió parlamentària. No hi va tenir vots en contra però tampoc unanimitat, ja que Unides Podem es va abstenir en la votació de l’informe, tot i que ha sigut molt actiu en cada una de les seves revisions. Ara, no obstant, aquesta unanimitat sembla impossible: els 52 diputats de Vox neguen qualsevol iniciativa contra la violència masclista. Tot per fer Als Pactes de la Moncloa s’hi van sumar tots els grups parlamentaris sense excepció. Tot estava per construir i eren temps d’acords gairebé obligats. El 1981 van arribar els primers Acords Autonòmics, que van dibuixar el que la Constitució havia batejat com a Estat de les Autonomies. Amb UCD en el Govern i el PSOE liderant l’oposició, una comissió d’experts va elaborar un informe que van firmar els dos partits. Tant el PCE com Aliança Popular es van despenjar del pacte. L’operació es va repetir el 1992, onze anys després, aquesta vegada amb el PSOE en el Govern i el Partit Popular a l’oposició. Felipe González i José María Aznar van firmar a Moncloa una nova entrega dels Acords Autonòmics que ampliaven les competències de les comunitats. El 1995, el PSOE estava a punt d’abandonar la Moncloa després de 14 anys i la comissió de Pressupostos va elaborar, a iniciativa de CiU, una anàlisi dels problemes de la Seguretat Social que dies més tard es va aprovar en el Congrés, amb consens però sense unanimitat (un vot en contra i dues abstencions). Va quedar batejat com a Pacte de Toledo, perquè va ser al parador de la capital castellanomanxega on es van citar representants de PSOE, PP, CiU i IU per acabar de tancar-lo. Terrorisme L’any 2000, José Luis Rodríguez Zapatero va oferir a Aznar, llavors president del Govern, un acord sobre política terrorista. En temps de bipartidisme, n’hi havia prou amb dos per tancar un pacte d’Estat. Junts sumaven 308 dels 350 diputats del Congrés. L’‘Acord per les Llibertats i contra el Terrorisme’ el va firmar Javier Arenas, secretari general del PP, sota la mirada d’Aznar i Mayor Oreja, en un acte solemne a Moncloa. Els dos partits es van comprometre a no fer de la lluita contra ETA una arma electoral, una promesa que no trigarien a trencar. L’acord va néixer amb l’ànim de sumar més forces polítiques, però tant Jordi Pujol (CiU) com Gaspar Llamazares (IU) van criticar que s’aïllés el PNB esmentant-ho en el preàmbul de l’acord. Abans, el 1987, el Congrés ja havia sigut testimoni d’un altre pacte antiterrorista, a iniciativa del PSOE, després de la matança d’ETA a Hipercor: l’anomenat Pacte de Madrid, que van firmar tots els grups tret d’EA. PP i PSOE, acords a dos Després del pacte antiterrorista del 2000, PP i PSOE s’han alternat en el Govern prometent i oferint pactes d’Estat que en la gran majoria dels casos han caigut en sac foradat. Però sí que hi ha hagut acords. Com el de Zapatero i Mariano Rajoy per reformar l’article 135 de la Constitució l’últim estiu del socialista a la Moncloa. O la posició comuna davant el transcendental Consell Europeu de 2013 que van fixar Alfredo Pérez Rubalcaba i el president Rajoy. O el recolzament de Rubalcaba per a l’abdicació del rei Joan Carles en el seu fill Felipe, cosa que va apaivagar fins i tot el debat que es gestava en el seu propi partit. Entremig, repartiments d’òrgans com el Consell General del Poder Judicial o el Tribunal Constitucional. El conflicte català, que va colpejar amb força quan poc quedava de bipartidisme, també va comptar, no obstant, amb el tancament de files dels dos partits majoritaris. Pedro Sánchez va pactar amb Rajoy l’aplicació del 155 de la Constitució. «A Rajoy i a mi ens va unir Catalunya», va arribar a dir l’ara president del Govern. En una moció de censura, Sánchez va substituir Rajoy i el gallec el va succeir en el seu partit Pablo Casado, que encara no ha segellat cap acord amb el socialista.

Espanya no és país per a pactes d'Estat

En els últims vint anys només s'han assolit dos grans acords, i sempre sense unanimitat

El terrorisme i la violència masclista han sigut les excepcions a la regla

El més llegit