Iván Redondo i tots els homes del president

La pregunta és recurrent: ¿Com va poder passar que el president del Govern no tingués amarrada la complicitat dels seus socis d’investidura per prorrogar l’estat d’alarma? Els crítics en el PSOE amb la gestió de Pedro Sánchez –tant d’aquest episodi com d’altres d’anteriors, i de la seva pròpia imatge i de la comunicació des que va començar la gestió de la pandèmia– no en tenen prou de recórrer a respostes evasives que al·ludeixen als trets de la seva personalitat, que tendiria a l’entotsolament i a sobrevalorar les seves capacitats. Els retrets també apunten a la ineficiència dels mecanismes al seu servei a la Moncloa, que quan es van estructurar pel reial decret 136/2020 de 27 de gener es van jutjar com a excessius tant per les seves competències com per la seva dimensió. L’organització general de la Presidència del Govern comprèn el Gabinet del President, la Secretaria General, la Secretaria d’Estat de Comunicació, la Direcció Adjunta del Gabinet del President, dos alts comissariats i fins i tot una inèdita Oficina Nacional de Prospectiva i Estratègia de País a llarg termini i un Comitè de Direcció de la Presidència. Aquest conglomerat administratiu i polític està dirigit per Iván Redondo, director del Gabinet del President, amb categoria de secretari d’Estat, president del Comitè de Direcció en què participa el responsable de comunicació, Miguel Ángel Oliver que també ha vist reforçada la seva secretaria d’Estat. Redondo, a més, forma part de la Comissió General de Secretaris d’Estats i Sotssecretaris que dirigeix Carmen Calvo i exerceix la secretaria del Consell Nacional de Seguretat. Les funcions del consultor polític són extraordinàries i es detallen en l’article 2 del reial decret amb afany de deixar diàfan el seu poder d’assessorament al president i de control polític dels ministeris. Mal càlcul Bona part de la crisi de la pròrroga de l’alarma s’endossa al director del Gabinet, que no hauria sigut capaç de preveure la irritació d’ERC i del PNB –i dels governs de Catalunya i d’Euskadi– en la manera en què s’estava conduint l’autoritat única, i al mateix president, oferint fets consumats, reunint els responsables de les comunitats en sessions telemàtiques dominicals per reiterar-los el que ja sabien pels mitjans i confiant que l’absència d’alternativa al Congrés dissuadiria els republicans i els penebistes de plantejar problemes diferents d’una simple protesta. D’altra banda, la connexió entre els comuns i de Podem amb ERC i EH Bildu se suposava que conjurava qualsevol possibilitat que les advertències de Gabriel Rufián i Aitor Esteban es convertissin en obertes dissidències. Mal càlcul. Ni un sol dels homes del president es va ocupar d’advertir que la manera de conduir-se de Pedro Sánchez era errònia i se situava fora de les aspiracions de relació dels grups que el van recolzar en la seva investidura. Entre diumenge i dimarts passats, el president es va inquietar i va posar a treballar Redondo i Félix Bolaños (secretari general) amb Inés Arrimadas, reiteradament preterida, i va encomanar a la convalescent Carmen Calvo la interlocució amb ERC i el PNB. Sense marge amb ERC La vicepresidenta i ministra de la Presidència no forma part de l’entramat de la Moncloa, però ha acreditat la seva capacitat de dissuasió i de persuasió en les pràctiques negociadores. Va ser ella la que va enviar el missatge telefònic que va provocar la primera ruptura amb el partit d’Oriol Junqueras en l’anomenada ‘crisi del relator’, que va acabar en la convocatòria de les eleccions de l’abril del 2019. Calvo es va trobar amb un PNB disposat a negociar per partida doble: la celebració, sense objeccions, de les eleccions basques al juliol i una disposició addicional al decret d’alarma que recollís el cogovern de les autonomies en les diferents fases de la desescalada del confinament. Plantejament acceptat, però amb advertència d’Aitor Esteban: el Govern ha de tornar a la legislació ordinària. Amb ERC, la política cordovesa no va tenir cap marge: Sánchez estava deixant en ridícul davant de Quim Torra la seva relació preferent. I això era imperdonable per als republicans. El recolzament d’Arrimadas a la pròrroga va resultar més senzill. La nova líder de Ciutadans, estimulada pel menysteniment d’Albert Rivera i per la necessitat de marcar territori amb el seu nou lideratge, va facilitar l’acord la gestió del qual s’atribueix a Redondo i Bolaños, poc apreciat el primer pels de Junqueras i observat a distància amb reticència tant per Pablo Iglesias com per Carmen Calvo. «Laberint administratiu» En els entorns de l’un i de l’altra acusen «aquest laberint administratiu» de la Moncloa de mantenir el president, propens a la introspecció, en una bombolla enganyosa. La recomposició de la majoria de la investidura –fins i tot assumint que ja no hi haurà més pròrroga de l’estat d’alarma– passa per realimentar una confiança perduda (cas d’ERC), una creixent renuència (PNB i EH Bildu) i vendre el recolzament de Ciutadans com una col·laboració puntual i «patriòtica». Als més afectes al secretari general socialista els va poder semblar que l’altivesa de Sánchez, la seva displicència amb els seus socis i la seva prepotència amb l’oposició era el resultat d’una tàctica. Era, simplement i planerament, un error. Un error seu i dels seus col·laboradors immediats a la Moncloa. Per això hi va haver vertigen i Redondo i els altres homes del president ara estan sotmesos a una severa opinió sobre la seva competència política i sobre la seva capacitat de previsió. El Govern té un problema. La vinculació amb els socis de la investidura no és compatible amb la geometria variable al Parlament ni amb el tracte que els dispensa Sánchez. L’hi haurien pogut dir més alt, però no més clar. I, a tocar, els Pressupostos.

Iván Redondo i tots els homes del president

L'entramat de la Moncloa que assessora Sánchez ha fallat i l'error s'atribueix a la introspecció del president i a la seva mà dreta

Calvo recupera protagonisme per recompondre la majoria de la investidura, incompatible amb la geometria variable amb Ciutadans

El més llegit