El líder del PSOE no només va suportar, impàvid, els avatars de les tres sessions del debat de la seva investidura, en què els socis semblaven adversaris i els opositors ‘hooligans’, donant silencis per resposta als primers i cera dialèctica als segons, sinó que també, la mateixa tarda de la seva designació, abans de prendre possessió del càrrec, un dels seus vicepresidents ‘in pectore’, creient que ho era molt singularment, va revelar nomenaments i estructures administratives de l’íntegra competència presidencial. I va provocar la primera i fulminant mesura del socialista: ajornar fins aquest diumenge l’anunci complet del Govern, instar la firma immediata d’«un protocol de funcionament, coordinació, desenvolupament i seguiment de l’acord de Govern progressista» i afegir –sense que estigués previst– un nou peó a l’Executiu –una quarta vicepresidència– per diluir Pablo Iglesias i disminuir les seves ínfules. I degotar filtracions fins a gairebé completar l’elenc dels seus ministres.

En realitat, la vicepresidència (o vicepresidències), segons la llei de Govern de 1997, no té capacitats jeràrquiques i li correspon «l’exercici de les funcions que els encomani el president» (article 3.1), de manera que el títol és més una condició deixada a la voluntat presidencial que un estatut especial en l’Executiu, fora de perill de la substitució circumstancial del cap del Govern en la seva absència, responsabilitat que recaurà en la que assumeixi aquest càrrec amb preferència respecte dels altres tres i que serà Carmen Calvo.

A Madrid se sospita que el quartet vicepresidencial no serà l’única sorpresa. S’augura que l’estructura orgànica del Govern –la descripció dels ministeris, de les secretaries d’Estat i el repartiment de competències, que és responsabilitat del president (article 2.J de la llei de Govern)– establirà algunes assignacions ara no conegudes, com, per exemple, les presidències de la Comissions Delegades del Govern. 

Iglesias, d’altra banda, no podrà competir amb Calvo, Nadia Calviño i Teresa Ribera perquè adossaran a la seva condició de vicepresidentes de ministeris d’importància política i rellevància pressupostària. El president ha construït una autèntica línia Maginot defensiva de cara a les incursions, possibles i previsibles, del líder d’Unides Podem. Es tracta d’un Govern fortificat amb defenses davant del seu soci abans que davant l’oposició de la dreta, alleujada en la hipèrbole en comptes d’eficaç en la dialèctica dura però sòbria.

Un orfeó polític

No hauria d’estranyar que el president prengui aquestes precaucions, atesos els antecedents de les seves relacions amb Iglesias i Unides Podem. Els cinc folis d’instruccions per gestionar els desacords possibles en els interlocutors del pacte de Govern són prudencials, però també inquietants: el document sembla un reglament més que un protocol, i traspua desconfiança en les derives, especialment les mediàtiques, dels morats i comuns, que han de demostrar la seva capacitat de disciplina en un òrgan col·legiat –el Consell de Ministres– que és molt més un orfeó polític sota una única direcció que un cor eclesial de feligresos benintencionats. Per a Unides Podem, com per a gairebé tots, la prova de contrast són la política catalana i les resolucions judicials.

Entre ERC i EH Bildu, a Pedro Sánchez li han formulat centenars de preguntes en el Congrés i en el Senat i dues sales del Tribunal Suprem (Tercera i Segona); han tancat Oriol Junqueras –ja considerat inhabilitat pel Parlament Europeu–, que dilluns no serà a Estrasburg.

Sí que hi seran  Carles Puigdemont i Toni Comín, que es beneficien de la novíssima doctrina del tribunal de Luxemburg la sentència del qual ha sigut interpretada pels set magistrats que van jutjar els 12 del procés en la línia que anunciaven juristes tan solvents com Diego López Garrido o, més recentment, l’exministre socialista d’Administració Territorial i Justícia, expresident del Consell d’Estat i catedràtic de dret administratiu Tomás de la Cuadra Salcedo (‘El País’ de 3 de gener), que afirmava: «Les dificultats derivades de la sentència del TJUE [Tribunal de Justícia de la Unió Europea] sobre Junqueras impliquen una quadratura del cercle. Complir-la amb exactitud suposa incomplir amb la nostra Constitució».

La tesi d’aquest acadèmic, a més de desafiar la interpretació jurídica més polititzada, lloava el Suprem: «En tot aquest tema no ha sigut el TJUE que ha donat, precisament, exemple de lleialtat, sinó el nostre Tribunal Suprem, que ha donat proves de cooperació lleial, dignitat i respecte a la llei i al dret.» Ara, a l’espera del debat dels suplicatoris que Pablo Llarena ha fet a Brussel·les contra els dos eurodiputats mantenint, alhora, les peticions de detenció i entrega.

El delicte de sedició

La contrarietat que li produeix a Sánchez l’execució de la sentència europea sobre el líder del partit que li va facilitar la investidura és majúscula (la tesi de l’Advocacia de l’Estat, totalment desestimada), però entre els togats de la plaça de la Villa de París, a Madrid, ha arrelat la convicció que un dels primers projectes de llei orgànica que acordi el Consell de Ministres serà el que reformi el Codi Penal i, més concretament, els delictes sexuals contra les dones i el de sedició, la sanció del qual disminuirà.

Amb els efectes retroactius de tota norma penal, Junqueras podria estar al carrer abans que acabi el 2020, per tant, sense amnistia i sense indult. I a partir d’aquí funcionarà la taula intergovernamental donant per fet que abans que la justícia inhabiliti en ferm  Quim Torra, tot i que ja ho estigui per la Junta Electoral Central (JEC), Catalunya anirà a eleccions molt poc abans que ho facin Galícia i Euskadi, al setembre. A més, Sánchez ja sap que té vetats per l’«altra» oposició els acords que requereixin tres cinquenes parts del Congrés.