Les severes condemnes a presó als líders del procés no van ser prou esperó perquèl’independentisme català aconseguís la primera majoria en unes eleccions generals. Els partits secessionistes, més fragmentats que mai en uns comicis legislatius, van depassar per primera vegada el 40% dels vots en aquesta contesa, però tan sols van poder sumar un diputat més que l’abril, 23, a les portes d’aconseguir la meitat dels 48 escons en lliça. ERC va tornar a guanyar en la seva particular pugna amb JxCat, però els postconvergents li van menjar terreny, un avís de cara al que serà, més aviat que tard, el següent envit: les eleccions autonòmiques.
Igual que en la resta d’Espanya, la repetició electoral no va servir a Catalunya més que per perpetuar els granítics blocs que dominen la política durant el septenni que portem de procés: l’independentista, que guanya i avança però sense assolir la majoria, i el constitucionalista, que resisteix contra els elements. De fet, el 42,59% de vots (1.642.063 paperetes) aconseguits pels secessionistes s’acosta a les marques que registra a la resta de cites amb les urnes. Són sis punts més que a l’abril i un percentatge gairebé similar al de les municipals de maig.
Aquest creixement, al caliu de la sentència del Tribunal Suprem i les mobilitzacions posteriors, va trobar en la dispersió del vot el seu principal llast. L’estrena estatal de la CUP, a la recerca d’enrenou més que d’influència política, va frenar la puixança d’ERC i va donar ales a Junts per Catalunya, que va revertir els mals auguris demoscòpics amb una remuntada que permet al seu guaita, Carles Puigdemont, conservar el timó davant la pressió del PDECat.
Els 13 diputats d’ERC, dos menys, continuen sent decisius si Pedro Sánchez es decideix a buscar-los després de forjar una aliança d’esquerres, i els republicans ja els hi van servir amb safata al juliol. Però el context ha canviat bastant. Com va avisar Gabriel Rufián llavors, a la tardor «tot seria més difícil». La sentència del Suprem i la tensa situació a Catalunya, amb imminents amenaces de conflicte al carrer a través de Tsunami Democràtic i els CDR, enrareixen les relacions socialistes amb ERC i aplanen el camí dels flirtejos amb el PP. Ajudar Sánchez tampoc serà bona idea amb unes eleccions catalanes a l’horitzó i JxCat retallant posicions.
El PSC es manté
El socialisme català va tornar a complir amb Sánchez, però tampoc va poder donar-li més que els 12 diputats ja obtinguts a l’abril, com a conseqüència d’una campanya refractària per als seus interessos perquè l’esdevenir del conflicte va obligar el president en funcions a endurir el seu discurs contra el secessionisme. Aquesta estratègia va permetre als comuns mantenir el tipus en un context igualment advers per a ells.
La batalla entre les dretes a Catalunya va acabar en triple empat a dos escons. Però el repartiment no va ser gens salomònic. Ciutadans va patir també el daltabaix a la terra que el va veure néixer fa 13 anys i que fa tot just dos li va donar a Inés Arrimadas el primer triomf d’un partit constitucionalista en uns comicis catalans. Dos anys després, la mateixa candidata es va convertir en elfanalet vermell de la nit més nefasta dels taronges. De cinc diputats a només dos.
La popular Cayetana Álvarez de Toledo ja no serà l’única diputada del PP català. L’acompanyarà l’exdelegada del Govern María de los Llanos de Luna. I Catalunya tampoc va ser una excepció dins d’Espanya per a la vertiginosa mossegada de l’extrema dreta. Vox tindrà una segona veu catalana al Congrés dels Diputats.