El primer dia de classe té un aire d’esbarjo que difícilment torna a aconseguir-se al llarg del curs, però la sessió inicial de la legislatura tenia aquest any atractius afegits a l’emoció inaugural. Tocava comprovar de quina forma es presentarien els diputats de Vox, si a cavall i amb pistola o a cos gentil, i veure com es resolia la difícil papereta de la mobilitat dels diputats independentistes presos, sota vigilància policial fins a la seva arribada al Congrés, però lliures com ocellets a l’interior de l’hemicicle.

La càrrega escènica de la trobada va estar marcada, precisament, per la ubicació que va ocupar cadascun dels diputats, un repartiment que va oferir xocants cohabitacions en una jornada en què ningú tenia pupitre assignat. Durant la campanya s’havien dit de tot, però la proximitat de l’escó imposa respecte. Almenys, el va imposar durant bona part de la jornada.

Amb l’entusiasme dels principiants, els 24 càrrecs electes de Vox es van presentar en la carrera de San Jerónimo abans que ningú, gairebé a trenc d’alba, i ràpidament van prendre els seients situats en l’extrem esquerre de l’hemicicle, obligant els diputats socialistes, habituals inquilins d’aquests grups, a desplaçar-se al galliner. Excepte José Zaragoza, que va aprofitar una distracció dels nouvinguts i es va col·locar entre Santiago Abascal i Iván Espinosa de los Monteros. D’allà no es mouria en tot el matí.

La cara de circumstàncies de Zaragoza entre els dos polítics d’extrema dreta, a estones ajupit sobre el seu mòbil, a estones xerrant amistosament amb ells, va ser una de les imatges de la jornada i la metàfora anticipada de la legislatura que comença. Venen temps de convivències incòmodes i pactes en la intimitat amb el diable, que sempre és l’altre.

Junqueras i Sánchez

El moment més emotiu de la sessió va coincidir amb la irrupció a la Cambra dels diputats presos, rebuts entre els aplaudiments dels diputats d’ERC  i JxCat i les mirades de menyspreu dels de Vox, delPP i Ciutadans. En aquell instant dramàtic, cada gest semblava estar carregat d’electricitat, tal era la tensió que es palpava. Pablo Iglesias va córrer a saludar efusiuOriol Junqueras, com a continuació van fer altres diputats de Podem, però va cruixir la fredor amb què Pedro Sánchez va estrènyer la mà del líder d’ERC quan aquest va passar pel seu costat. Amb prou feines hi va haver temps per immortalitzar una de les fotos del matí.

La litúrgia parlamentària és tenaç i acaba suavitzant el més esquerp. N’hi va haver prou amb dues votacions, de la mitja dotzena que va caldre celebrar fins que es va constituir la presidència del Congrés, perquè l’ambient es relaxés i comencessin a sorgir els grupets a la Cambra. Primer els diputats presos amb els seus companys de partit, després Jordi Turull xerrant amb Juan Carlos Girauta (Cs) amb la cordialitat d’una trobada veïnal, més tard el president Sánchez fent fila rere el reu Sànchez (Jordi) i parlant amb ell amistosament com qui guarda el torn a la cua de la fleca.

"Fluir sense trombes"

A aquelles hores, el to just de la sessió l’havia donat el president d’edat de la mesa, el diputat socialista Agustín Zamarrán, de 73 anys i originari de Burgos, que va causar sensació amb el seu llenguatge peculiar i la seva imatge a l'estil Valle-Inclán. Poques vegades s’ha sentit un president parlamentari demanant a la sala "que flueixin i no facin trombes", en vista de les baralles que es formaven a la fossa entre els diputats que baixaven a votar i els que tornaven als seus escons amb cos de jota. Com el diputat socialista Felipe Sicilia, que es va parar a fer-se una foto davant del grup de Vox abraçat a un altre company de partit, tots dos amb un dibuix de Gaysper, la nova icona LGTBI, pintat a la samarreta.

Els que més semblaven disfrutar d’aquells minuts de festa entre votació i votació eren els diputats presos, que es movien amb facilitat pels escons i aprofitaven per parlar per telèfon i enviar missatges. Enmig de l’esvalot, Rull, Turull i Sànchez van estar desapareguts de l’hemicicle durant una bona estona, mentre Junqueras s’apostava al costat de Gabriel Rufián davant de l’escó del president del Govern, que ara sí que els va concedir diversos minuts de xerrada. Per no veure l’escena, Abascal els va donar l’esquena i es va posar a parlar amb els seus companys de la fila de dalt.

Simfonia aspra

Per minuts, el Congrés dels Diputats semblava una reunió de companys de feina deixant a la vista els afectes i ressentiments que solen aflorar en un sopar d’empresa. En realitat, la calma era forçada i el clima de cordialitat es va trencar en el moment de jurar la Constitució. Cada vegada que un diputat independentista prenia la paraula per pronunciar les al·legacions de la seva promesa, els càrrecs de Vox, Ciutadans i el PP colpejaven amb violència els seus pupitres en una simfonia aspra que va arribar al seu clímax quan li va tocar el torn a Junqueras. Enmig del jurament, Rivera, en funcions de cap de l’oposició 'in pectore', va demanar la paraula i, assenyalant amb el dit al grup català, va sentenciar: "Heu vingut aquí a trepitjar aquesta Cambra". En aquells moments, les úniques trepitjades que se sentien a l’hemicicle provenien del seu grup.