La legislatura està a punt d’entrar en els seus últims mesos. L’abrupta decisió del Govern –enterament lògica– de trencar les negociacions amb els partits independentistes respon a la insostenibilitat de la situació creada després de la denominada ‘crisi del relator’ –una ocurrència inoportuna i innecessària– i el coneixement públic del document de Quim Torra amb 21 punts entregat a Pedro Sánchez el 20 de desembre a Barcelona.
El llistat és tan intolerable com el mateix silenci del Govern sobre el seu contingut i, molt més que la pelegrina idea del relator, va ser aquest text el que va encendre la indignació, a més de a l’oposició, en amplis sectors del PSOE –amb González i Guerra al capdavant– i a l’esquerra mediàtica, que va canonejar amb opinions molt crítiques els miraments excessius del president amb uns grups separatistes que responien als seus esforços amb dues esmenes a la totalitat dels Pressupostos Generals de l’Estat.
Ha ocorregut, en definitiva, que aquells que van portarSánchez a la Moncloa i, segurament, li van suggerir que evités les eleccions generals “com més aviat millor”, tal com el president va proclamar inicialment, ara són els mateixos que han censurat la gestió del secretari general del PSOE que, amb un partit quarterat per la seva polèmica política catalana, no tindrà més alternativa que convocar eleccions generals al maig o a l’octubre.
Només si republicans i neoconvergents s’espantessin davant la magnitud de la concentració de diumenge a la plaça de Colón de Madrid, convocada pel PP, Ciutadans i Vox, hi hauria la possibilitat que retiressin les esmenes de devolució dels comptes i prolonguessin precàriament una legislatura que s’ha fet progressivament insostenible. No és impossible que passi, però resulta molt poc probable.
Sánchez ha sigut altiu i ingenu. Altiu perquè va creure que el secessionisme català canviaria cap a la raonabilitat amb la mera substitució de la seva disposició al diàleg per contrast amb l’entossudiment a aquest de Mariano Rajoy. I ingenu perquè ha demostrat no conèixer ni la procaç provocació sistemàtica dels separatistes, ni els estralls que generava a l’Espanya no catalana, amb un emprenyament que s’ha anat igualant al que pot existir a Catalunya. La Moncloa ha descodificat pèssimament els corrents subterranis de la societat espanyola que van emergir a Andalusia amb una brutal desmobilització de l’esquerra que la majoria dels analistes van atribuir a la política catalana del president.
Sánchez ha llegit malament la crisi de Catalunya. Com totes les crisis, la catalana necessita decantar-se per complet, tocar terra. I això no passarà fins que no es dicti sentència en el judici oral penal del procés sobiranista que comença dimarts que ve al Tribunal Suprem. Insistir a aconseguir acords amb els secessionistes en les circumstàncies actuals ha sigut un voluntarisme que va adquirir la màxima expressió amb el relator per actuar en una taula de partits que mai es va assentar en la voluntat política de fer-la funcionar com a fòrum de trobada. I si a aquesta situació inviable s’afegeix la matussera gestió de la vicepresidenta Carmen Calvo, el quadro de la pitjor situació es completa.
Per si fos poc, Sánchez no només ha deixat per impossibles els separatistes, sinó que ha perdut l’envit davant el seu propi partit. No tot, però a una bona part del PSOE li estava resultant insofrible la propensió del president del Govern a concentrar tots els seus esforços a Catalunya quan resultava evident que les circumstàncies –amb la recomposició de les seves forces polítiques, barallades entre si– aconsellava una política de màxima prudència, de passos molt curts i d’una gestió d’expectatives molt prudent. Consta que el foc granejat que ha patit la Moncloa aquests últims quatre dies no ha sigut improvisat, sinó coordinat. Sánchez va suposar ja controlat el seu partit i s’ha permès llicències excessives en la gestió de l’organització.
Però el que més mal li ha infligit a Sánchez ha sigut la percepció que els seus esforços per tirar endavant els Pressupostos Generals de l’Estat tenien més a veure amb la prolongació de la seva estada a la Moncloa que amb procurar una solució estadista per a Catalunya quan aquells que la controlen –i en bona mesura ho fa un radical messiànic des de Waterloo– estan enfangats en el mentre pitjor, millor. Són amants apassionats del conflicte, de la destrucció d’enteses i de sembra de contradiccions.
Sánchez no ha sabut calibrar la profunda determinació insurreccional del nucli dur del separatisme que té en la mediocritat política de Torra la seva millor i major expressió. A Catalunya, els extremistes han anat llicenciat les persones partidàries d’un gir de sensatesa a una situació sense sortida.
Al’Espanya no catalana s’ha produït un fenomen simètric que passa a Catalunya. També els espanyols estan emprenyats, farts i aposten pel desistiment en la recerca de solucions dialogades fins que no hi hagi mostres concloents que són autèntiques i sinceres per part dels independentistes. Mentrestant, el que caldria seria mantenir posicions i esperar que els gestors de la crisi independentista tornin a una realitat que semblen desconèixer.
Ara, després d’aquesta mena de censura a Sánchez, el país deu ‘resetejar-se’ a les urnes. Catalunya no pot convertir-se en el triangle de les Bermudes de la política espanyola. De moment ja s’ha empassat Rajoy i, pel que sembla, tambéSánchez. Espanya, en fi, no pot dependre dels somiejos irredempts del separatisme català.