El president del Parlament, Roger Torrent, va convocar fa unes setmanes els líders dels grups parlamentaris –la CUP no va assistir-hi– per demanar-los que no fessin desqualificacions personals durant els plens de la Cambra catalana i que es respectés el reglament i el codi de conducta.

Malgrat la predisposició dels partits, no es van aconseguir els resultats previstos. En un dels últims plens del Parlament, Torrent va cridar a l’ordre el diputat de Ciutadans Nacho Martín Blanco, i els grups parlamentaris de Cs, el PP i elPSC van exigir saber el perquè d’aquest toc d’atenció.

¿Realment hi ha al Parlament unes normes que dictin què és insult i què no ho és? Segons el codi de conducta de la Cambra, a l’article 7.1 es concreta que “els diputats han de mantenir a tota hora una conducta respectuosa amb els altres diputats i amb els ciutadans”. En aquest punt també es recalca que l’actitud ha de ser d’acord amb el principi d’“igualtat sense discriminació per raó de gènere, orientació sexual, creences, ideologia, origen o condició social, ètnia, llengua o qualsevol altra”.

Ambigüitat

Aquest codi de conducta ambigu provoca discrepàncies entre els polítics i l’opinió pública per saber on és el límit, i encara més després de la dura topada al Congrés entre el ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell, i el diputat d’ERC Gabriel Rufián. L’episodi va acabar amb l’expulsió del republicà i amb una forta reprimenda de la presidenta de la cambra baixa, Ana Pastor, exigint urbanitat als grups i plantejant que expressions com ‘feixista’ o ‘colpista’ siguin retirats del diari de sessions.

La idea va enutjar fins i tot el partit de Pastor, el PP, els dirigents del qual han donat carta de naturalesa des de fa temps a la paraula ‘colpista’ per desqualificar als independentistes, que al seu torn acusen amb idèntica normalitat de ‘feixistes’ els seus adversaris polítics. Així, el Congrés, que té com a principal funció debatre i decidir, s’ha convertit en les últimes setmanes en un espai de recurrent proliferació d’insults entre els principals polítics.

Menys argumentació

La periodista Carmen Juan creu que s’hauria d’establir què és insult i concretar què inclou. “No crec que hàgim d’eliminar els insults i les paraulotes de la nostra comunicació, ja que en formen part. El que s’ha de fer és saber com utilitzar-les. Tenim un idioma ric que es pot aprofitar. Es pot ser molt ofensiu amb un argument, no fa falta recórrer a l’insult fàcil”, recalca.

¿On ha quedat la veritable argumentació? ¿S’està recorrent a l’insult fàcil? L’exdiputada del Parlament Montserrat Nebrera creu que l’oratòria i la retòrica s’han convertit en armes d’un altre temps: “Ara toca assistir a les actuacions de membres d’‘El club de la comèdia’, de guanyadors de lligues de debat o d’actors formidables de ‘perfomances’ ideades per assessors de comunicació. Tot amb una única idea de fons: tot s’hi val si hi ha titular”.

¿S’estan diluint les formes i s’està deixant de banda el debat amb raonament? Eulàlia Vintró, política i filòloga, afirma que s’estan perdent els arguments, les raons i els seus fonaments: “La capacitat dialèctica ha deixat passat l’insult matusser. Si continuen així perdran el poc respecte que encara inspiren i, com sempre, l’estultícia d’uns quants perjudicarà a tots”.

La banalització dels conceptes 

¿S’estan banalitzant paraules com“feixista”o“colpista”? Pol Morillas, director de CIDOB, alerta de l’ús freqüent que s’està fent d’aquestes paraules.  “La normalització de terminologies extremes per referir-se a conflictes socials que no ho són tant ens esterilitza com a societat a l’hora de reconèixer fenòmens més greus, tant els que s’hagin produït en el passat com els que es puguin produir en el futur”, explica.

L’ús de la paraula és l’element central dels debats. Antoni Gutiérrez Rubí, expert en comunicació política, posa èmfasi en aquesta afirmació i avisa del seu perill, ja que creu que la seva utilització va lligada a la qualitat de la política: “No som conscients de com la paraula té efectes tan importants en la construcció de l’opinió pública: així com penses, governes”.

Per tant, són molts els experts que coincideixen que la discussió ja no se centra en els fets, sinó en les actuacions individuals. La politòloga Astrid Barrio ho remarca concloent que “la discussió deixa de centrar-se en les polítiques” i que s’està convertint en un “debat estèril” que no aporta res a “la resolució dels problemes col·lectius”.