A Susana Díaz ningú li negava fins ara que fos un animal polític amb un olfacte innat per predir situacions que afectin la supervivència del PSOE. I amb escasses relliscades, tot i que siguin tan sonores com la patacada en la pugna amb Pedro Sánchez per liderar el partit. La dirigent socialista es jugava aquest diumenge aconseguir el que pocs haguessin augurat fa anys: que el PSOE guanyés unes eleccions amb què pogués aconseguir quatre dècades ininterrompudes al capdavant de l’Executiu autonòmic a Andalusia, sobreposant-se fins i tot a la ruptura del bipartidisme. No obstant, ha obtingut els pitjors resultats en la història del PSOE a la comunitat i la suma de la dreta podria acabar fent-la fora del Palau de San Telmo.
Díaz ha aconseguit mantenir al PSOE com a força més votada a base de la mimetització total amb la seva terra i el votant més tradicional, de vegades fins i tot amb la part més tòpica, de manera que qualsevol atac o crítica a la seva gestió sigui un greuge a la regió i ella, la mare protectora que els defensa.
Nascuda a Sevilla el 1974, presumeix que continua sent la mateixa noia normal aferrada al seu barri de tota la vida. Devota de les tradicions com la Feria de Abril o la Setmana Santa, els toros i el Betis. També de la Coca-Cola. La mare que, de tornada a casa, comenta la seva feina amb les veïnes que prenen la fresca a la porta, i que li insisteixen en l’honradesa i en el ‘no et fiquis amb ningú’.
Ella conrea la imatge d’una política a qui no li fa falta que li posin els peus a terra, que és igual en públic que en privat, amb els seus amics. Per això no dubta a utilitzar aquest llenguatge quotidià fins i tot en les institucions, com quan va definir el seu marit com “un tieso” o “criatura”. La filla d’un lampista municipal a qui va prometre, quan es va ficar en política als 17 anys, que “mai” hauria “d’abaixar el cap”.
Des d’aquell moment, va créixer vora el partit, on ha ocupat tots els llocs imaginables, institucionals i orgànics, la qual cosa li ha valgut el retret de partits emergents com Podem, que fins i tot ha creat un terme per definir aquesta categoria política: el susanisme, una concepció de partit desideologitzat, allunyat de la lluita sindical i de plantejar conflicte als grans interessos econòmics. Ella, no obstant, apel·la com a referents al socialisme clàssic (sense més profunditats) de Felipe González i Alfonso Guerra.
Amb una capacitat de treball i aprenentatge innata, i un do per apropar-se a qui la pugui beneficiar gràcies a l’ofici après a les entranyes d’una organització a la qual es va incorporar sent adolescent, a Díaz li ha tocat el difícil paper d’afrontar la irrupció de nous partits polítics i competir-hi per un mateix votant. Un repte difícil del qual, fins aquest diumenge, n’ha sortit airosa, tot i que no indemne. El 2015, quan va saber llegir que s’obria un nou temps amb un competidor a la seva esquerra, va trencar relacions amb IU i va avançar eleccions. Va frenar Podem a l’obligar-lo a acudir a les urnes sense gairebé organització, però va aconseguir els pitjors resultats del PSOE andalús en unes d’autonòmiques fins aleshores. Des d’aleshores, ha anat sobrevivint, tot i que amb una tendència de vots a la baixa.
Paternalista amb caires autoritaris
El seu pitjor moment el va viure el 2017, quan, contra tot pronòstic, va perdre les primàries del seu partit contra Sánchez, tot i comptar amb el recolzament de tot l’oficialisme i dels mitjans de comunicació de Madrid. Els qui la coneixen bé defineixen la seva manera de procedir com a paternalista amb caires autoritaris, que cultiva lleialtats absolutes. Li agrada tenir-ho tot lligat i ben lligat, i en aquella ocasió va pensar que seria una desfilada militar que acabaria en proclamació.
No va ser així, i tothom va poder veure aquella nit un gest característic seu quan les coses no són del seu grat, la ganyota amb el mentó tort que també li surt quan escolta els seus oponents al Parlament andalús. Sobretot, amb Teresa Rodríguez, amb qui en ocasions mostra un punt superb que la caracteritza, diuen els seus. Es va reposar del cop, al que situa “al paleolític”, refugiant-se a Andalusia.