L’èxit del socialista António Costa, primer ministre de Portugal, és una bona referència per comprovar fins a quin punt la predisposició al pacte pot retre fruits en una situació manifestament adversa. Costa el 2015, el mateix que Pedro Sánchez el 2016, va quedar segon a les eleccions legislatives, per darrere del conservador Pedro Passos Coelho, primer ministre sortint, però les aliances amb el Bloc d’Esquerra i la Coalició Democràtica Unitària (CDU), la marca electoral dels comunistes, li van permetre concretar una majoria en el Parlament que llavors es va estimar de vida breu.
Tres van ser les raons que van alimentar els pitjors vaticinis: el cost social del rescat de Portugal (un préstec de 78.000 milions d’euros), la naturalesa entre euroescèptica i euròfoba del Bloc i la CDU i la pressió del carrer, sotmesa a un programa d’austeritat i amb una taxa d’atur que va assolir el 18%. Pot dir-se, a més, que la distància emocional entre els socialistes, amb prou feines recuperats de l’episodi de corrupció que va esquitxar l’exprimer ministre José Sócrates (novembre del 2014), i els seus aliats en el Parlament era bastant més gran que la que hi ha avui entre el PSOE i Podem.
L’articulista Jorge Almeida Santos del diari lisboeta ‘Público’, progressista, recordava ahir una afirmació del professor Daniel Innerarity a l’analitzar la situació a Espanya: “Els partits estan condemnats a tancar acords sota pena d’irrellevància. Ser fidel als principis és una conducta admirable, però defensar-los sense flexibilitat és condemnar-se al marasme”. A arribar a acords es va aplicar António Costa, exigit a un temps per la dreta descavalcada del poder i per l’esquerra radical, defensora d’un programa social sense espera possible.
Socis exigents
Mário Centeno, ministre d’Economia, un socialdemòcrata temperat, va ser el responsable de donar solució a la presumpta quadratura del cercle: atenir-se als requisits imposats per la troica en el moment del rescat –austeritat, retallada de la despesa, sanejament del sector bancari, etcètera– i, alhora, apedaçar la crisi social. Sobrevolat tot per un deute equivalent al 130% del PIB (uns 400.000 milions) i una prima de risc instal·lada al voltant dels 250 punts.
Catarina Martins, del Bloc, i Jerónimo de Sousa, de la CDU, van resultar ser dos socis rigorosos i exigents, però també realistes. A canvi de renunciar a un programa maximalista d’esquerres, hereu de la tradició comunista portuguesa, en van acceptar un altre de mesures concretes i viables: recuperació del salari dels funcionaris, pujada de les pensions, restitució de beneficis perduts per la classe mitjana i baixada dels impostos, la qual cosa va obligar a una contenció rigorosa de la despesa en aquelles partides considerades no essencials.
La desconfiança de les autoritats europees va cedir a mesura que les xifres macroeconòmiques s’adequaven a les seves exigències i el fantasma de la inestabilitat s’esfumava. En declaracions a ‘Diário de Notícias’, conservador, António Costa va insistir que “un dels drames més grans de les democràcies pot ser el de la polarització”, tant entre conservadors i progressistes com dins de l’esquerra mateixa.
Així, mentre la dreta injuriava el seu programa, va anul·lar la privatització de la TAP, la línia aèria portuguesa de bandera, i la de les xarxes de transport públic de Lisboa i Porto, però alhora va reduir el dèficit fiscal fins al 2% –Portugal va sortir del procediment de control de dèficit excessiu de la UE–, l’atur va descendir fins al 8,5% i va sanejar el sistema bancari mitjançant la venda de dos bancs i la recapitalització de la Caixa Geral de Depósitos, de titularitat pública.
Suma de complicitats
Tot va ser possible, segons un editorialista, gràcies a la suma de complicitats i a la capacitat del tàndem Costa-Centeno de no alarmar els mercats. Al relaxar-se les tensions socials amb la recuperació econòmica, les veus més radicals van baixar el volum i l’elecció el 2016 de Marcelo Rebelo de Sousa, un conservador amb ganxo, va moderar el disgust de la dreta del novembre del 2015, que es va sentir burlada amb l’aliança per governar articulada pels socialistes.
Fora d’això, els resultats desautoritzen els pronosticarires: la prima de risc, que el gener del 2012 va arribar a superar els 1.100 punts, va tancar divendres en 146 (molts dies dels mesos d’abril i maig va estar per sota dels 110); les agències de qualificació han deixat de considerar bons porqueria els títols de deute portuguesos.
“Estimem que la lluita de classes continua sent la gran qüestió de la nostra època”, continua proclamant Jerónimo de Sousa, però això no li impedeix mantenir l’acord amb António Costa, d’opinions més contingudes: “El desafiament que ens vam imposar des del principi va ser compatibilitzar i demostrar que era possible girar full de l’austeritat i, alhora, tenir millors resultats en la consolidació pressupostària”. I Catarina Martins suavitza sovint les seves opinions del 2015, aquelles que van fer que digués que el PS era la desil·lusió de les eleccions. En suma, no s’esperen turbulències fins al 2019, any electoral.