El millor truc de Rajoy ha sigut convèncer el món que aquesta caricatura d'un buròcrata addicte al 'Marca' i amb tendència a desorientar-se seguint les seves pròpies paraules és el verdader Mariano. Pocs han sabut convertir una imatge que a qualsevol altre li resultaria irritant en un camuflatge ideal per a la brega política. Ho ha aconseguit amb la paciència del tàctic ambiciós que disfressa i amb la ironia necessària per ser el registrador més jove d'Espanya i tenir sentit de l'humor.

En aquestes eleccions Mariano Rajoy se la juga més que ningú. Però això no és nou per a ell. En realitat la pregunta correcta seria quan no ha estat en qüestió el seu lideratge, o quan no es gestava alguna conspiració per jubilar-lo com a candidat. Sempre pensem que Rajoy està en perill. Quan ens adonem que ell és el perill ja resulta massa tard. Que l'hi preguntin a Esperanza Aguirre o a José María Aznar. També van creure barallar-se contra la caricatura. Segurament encara no es reconeixen abatuts per un rival despietat en la seva estratègia, mestre en la gestió dels temps, resistent a les pressions i coneixedor del poder revolucionari de la paciència.

Mariano Rajoy ha estat tota la vida en política però tots pensem que hi està de pas. Un altre dels seus encerts. No és un registrador ficat a polític. És un polític que a més té plaça de registrador. Es va formar en el Partit Popular de Galícia, el West Point de la política. Cap lloc millor per entrenar-se en totes les modalitats de la confrontació política: trinxeres, cos a cos, guerrilla o guerra psicològica. Ho va provar tot en l'agitada dreta política gallega, aquell laboratori on es va testar el model que desenvoluparia després com a secretari d'organització d'Aznar: armar una gran màquina electoral conservadora que ocupés tot l'espai de la dreta a base de fusions i absorcions.

Allà Rajoy va aprendre que no hi ha bons ni dolents, només hi ha els del partit i els de fora. Les carreres successòries, les eleccions i el govern es guanyen en el partit, amb els militants i els simpatitzants. No es guanyen amb rodes de premsa, ni amb les enquestes, ni amb els vídeos a Youtube. Sempre té present que el secret de l'èxit resideix en el compromís dedicat als seus. La pregunta clau que un ha de fer-se al prendre una decisió no és si la gent l'entendrà. Si els teus no ho entenen, no ho facis; així de senzill és el codi marià.

L'ÈXIT DE MANTENIR UNIT EL PARTIT

Per això intercanviava missatges amb Luis Bárcenas, per això alaba l'exministre José Manuel Soria enmig de la campanya o per això sosté Jorge Fernández Díaz. La resta de la humanitat no ho entén però la gent del PP ho espera. Així ha aconseguit mantenir unit el partit enmig del pitjor vendaval d'escàndols i corrupció suportat mai per una organització política europea i així va camí de tornar a ser la força més votada

El primer és protegir el partit i el segon no fer coses rares. Ningú més conscient de les seves limitacions. Malgrat la insistència dels seus assessors no s'obstina a semblar el que no és. No ha pretès mai ser un patró com Manuel Fraga, o un superheroi com Aznar. El que compta és guanyar però no es pot guanyar a tot ni guanyar-ho tot. Després de dues dècades de líders obsessionats pel control, Rajoy es va fer fort en la seva organització forjant aliances sobre el principi més sòlid del lideratge: si el líder guanya, tu guanyes.

Rajoy ha confrontat aquestes eleccions com el segon exercici d'una oposició. Segueix convençut que l'economia importa als seus votants i la por a la incertesa els mobilitza. Ha repetit la seva campanya com si fos un temari i això li ha valgut crítiques a la seva aposta per la polarització. També les va rebre quan va refusar la investidura, però quan el temps li va donar la raó fins i tot els més escèptics van reconèixer l'estrateg. Si els resultats la nit del 26-J tornen a donar-li la raó haurà engrandit una mica més la llegenda del registrador que va arribar a president. Si s'equivoca intentaran retirar-lo, una altra vegada.