La desunió de l'esquerra acaba afavorint la dreta. No és un mantra, és una realitat política que es va tornar a posar de manifest en les eleccions generals del 20-D. Ara que tot apunta novament a les urnes, Podem i Izquierda Unida (IU) han relegat els seus mutus recels per a la unitat electoral, una cosa que el partit de Pablo Iglesias rebutjava fa pocs mesos perquè se sentia fort. No obstant, si llavors hauria existit la mateixa predisposició a unir forces, potser avui Espanya ja tindria un president del Govern. O no. Però, en qualsevol cas, l'equilibri de forces entre l'esquerra i la dreta s'hauria decantat clarament a favor dels progressistes.
Segons càlculs del Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), una coalició de Podem i IU hauria sigut la tercera força política amb 85 escons, 14 més que la suma actual de diputats liles (69) i verd-i-rojos (2). Aquest resultat s'obté d'aplicar la llei d'Hondt amb la suma dels vots reunits pels dos partits al desembre, un total de 6.112.596 sufragis (el 24,11%). Si aquesta candidatura conjunta hagués fructificat i reunit exactament les mateixes paperetes, l'esquerra alternativa s'hauria quedat a només tres escons del PSOE, que hauria aconseguit 88 parlamentaris, dos menys. Però també hauria erosionat les marques de centredreta: el PP tindria ara 116 escons, set menys, i Ciutadans s'hauria hagut de conformar amb 36 diputats, quatre menys.
De cara a les negociacions de la investidura, a Pedro Sánchez li hauria costat més convèncer que "l'esquerra no suma", argument amb què va justificar el seu acord amb el partit d'Albert Rivera. El PSOE i la coalició de Podem i IU haurien sumat 173 escons, a només tres de la majoria absoluta, un escull fàcilment salvable amb el suport o abstenció d'alguna força minoritària. Les esquerres, doncs, haurien aconseguit 12 representants més que els 161 que van sumar el 20-D. Qualsevol maniobra de PP i Ciutadans per neutralitzar un Govern progressista hauria sigut en va perquè la suma de les dues forces, 152 diputats (11 menys que ara), hauria quedat a molta distància de les esquerres.
El 20-D, IU tan sols va obtenir representació per Madrid, mentre que Catalunya, a través d'En Comú Podem, va ser el principal nutrient de Podem, amb 12 escons. Si haguessin concorregut junts Iglesias i Alberto Garzón, el fortí més gran de la coalició hauria sigut Andalusia, l'històric graner de vots d'Izquierda Unida. Allà el partit lila va aconseguir 10 diputats, però podria haver-ne aconseguit 14, i li n'hauria tret dos al PP, un al PSOE i un altre a Ciutadans. També a Castella-la Manxa, un altre tradicional feu esquerrà, s'hauria produït un salt important. En aquesta comunitat, Iglesias només va poder aconseguir un parlamentari, però si hagués anat de la mà amb IU podria haver-se'n adjudicat quatre, i n'hi hauria tret dos a Ciutadans i un al PP.
CANVIS A LES PROVÍNCIES PETITES
Les dades desglossades per províncies demostren que aquesta fallida coalició hauria perjudicat molt més les forces conservadores que el PSOE. Els socialistes només haurien perdut un diputat a Jaén i un altre a Àlaba. Els populars haurien cedit escons a Granada, Màlaga, Terol, Saragossa, Las Palmas, Ciudad Real i Múrcia. I els taronges s'haurien quedat sense representació a Guadalajara, Albacete i Tenerife, i haurien perdut un dels dos parlamentaris que van aconseguir per Sevilla. Com a conseqüència d'aquests transvasaments, Podem i IU haurien estrenat la seva casella a Jaén, Terol, Albacete, Ciudad Real i Guadalajara, circumscripcions on el 20-D es van quedar a zero.
Encara que no és l'únic factor, la llei electoral resulta determinant per explicar aquests canvis. Afecta la majoria de províncies on estan en joc pocs escons, de 3 a 5, per la qual cosa la dispersió del mateix perfil de vot en diverses candidatures redueix les marques més febles.