El rumor va començar a propagar-se cap a les sis de la tarda, mentre molts espanyols es trencaven de riure davant el televisor amb Gaby, Miliki i Fofito. A Madrid, els més transgressors van preferir passar la tarda en un cine, el que 24 hores abans havia estrenat la versió original i sense amputacions franquistes de Viridiana. Un atreviment que quedaria en poca cosa comparat amb el del Govern, o s’hauria de dir millor Adolfo Suárez, que va fer que aquell Dissabte de Glòria ho fos literalment fins i tot per als més ateus d’una Espanya que s’abocava encara timorata a la democràcia. Mentre avui els partits semblen incapaços de posar-se d’acord en un programa de govern, fa 39 anys, el 9 d’abril de 1977, es desentranyava l’embolic més intricat de la Transició tot i l’aprensió que provocaven els sabres castrenses.
La legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE) va començar a forjar-se el 3 de juliol de 1976, el dia que el rei Joan Carles va ungir Suárez com a pilot de la Transició. Aquell desaire al sector més immobilista del franquisme va fer albergar esperances a un Santiago Carrillo que ja rondava per Espanya amb la seva perruca a coll. Però Suárez li va deixar clar molt aviat que no era benvingut, almenys de moment: va fulminar el llavors ambaixador a França per haver rebut al seu despatx Carrillo, que hi va anar a sol·licitar el passaport.
El president va jugar a dues bandes. El 8 de setembre de 1976, al matí, va convocar la cúpula de les Forces Armades per garantir que no hi hauria paperetes del PCE en els primers comicis. «President, ¡visca la mare que et va parir!», va cridar un general del vell règim. A la tarda, un intermediari de confiança de Suárez, l’advocat i periodista José Mario Armero, va despatxar amb Carrillo a París per establir un canal de comunicació tan permanent com ultrasecret.
EL GOLPE DE EFECTO
Els esdeveniments dels mesos següents forçarien Suárez a desmentir el seu compromís davant aquelles bocamànigues de quatre estrelles. El president anava traient-se de sobre Carrillo i el líder comunista va decidir fer pressió: el 10 de desembre es va presentar en una roda de premsa clandestina a Madrid mentre un atònit Consell de Ministres estava reunit. L’ordre de detenció va ser immediata. El mateix Carrillo va acceptar ser posat a disposició del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), sabent que l’episodi no faria res més que aplanar el camí. El 30 de desembre, el Govern va aprovar la supressió del TOP i Carrillo va sortir al carrer amb el DNI a la mà després de pagar 300.000 pessetes de fiança.
L’espiral de violència que es va desencadenar a finals de gener de 1977, matança d’Atocha inclosa, va ser un reconeixement per al PCE. La demostració de força i a la vegada d’ordre dels comunistes en els dies posteriors va acabar de convèncer Suárez de la necessitat que Carrillo i els seus concorreguessin a les eleccions, però dins d’uns límits. Aquelles línies (molt) vermelles les fixarien Suárez i Carrillo cara a cara el 27 de febrer en una casa d’Armero als afores de Madrid. La negativa de Carrillo a presentar-se sense la seva històrica sigla i les reticències de Suárez van prolongar més de sis hores una cita que va acabar en principi d’acord: el PCE seria legal a canvi que acceptés la Monarquia i la bandera rojigualda . I Suárez miraria d’aplacar les ires castrenses a canvi que els comunistes continguessin les mostres d’eufòria al carrer.
NI UN VOT EN CONTRA
Al president només li faltava un pretext jurídic. El Tribunal Suprem se’n va rentar les mans quan li van arribar els estatuts del PCE i va tornar la patata calenta al Govern l’1 d’abril. Ja en plena Setmana Santa, Suárez va optar per consultar el Fiscal del Regne. I el Dissabte Sant va arribar el dictamen: «No es desprèn cap dada d’il·licitud». La falç i el martell no van ocupar els carrers, però el soroll de sabres era ensordidor. El ministre de Marina, l’almirall Gabriel Pita da Veiga, va dimitir el Dilluns de Pasqua, i un enfurismat Consell Superior de l’Exèrcit va advertir que estava «disposat a resoldre els problemes per altres mitjans si fos necessari».
En una altra data assenyalada, el 14 d’abril, aniversari de la Segona República, el comitè central del PCE es va reunir per primera vegada de forma legal a Madrid. Carrillo va advertir a les seves hosts: «En aquestes hores pot decidir-se si es va cap a la democràcia o si s’entra en una involució gravíssima». I sense cap discussió, va proposar col·locar la rojigualda amb la bandera del partit a tots els locals i actes. Ni un vot en contra; només 11 abstencions. «Avui l’opció no està entre Monarquia o República, sinó entre dictadura i democràcia», va dir Carrillo per a descans de Suárez. La «ruptura pactada», com va batejar aquella operació el líder comunista, havia triomfat.