És el Messi de les tècniques de cirurgia gastrointestinal mínimament invasives. És a dir: mentre l'argentí fa regats prodigiosos, el doctor De Lacy extreu una vesícula per la boca o un ronyó per la vagina. Li rendeixen culte per tot el globus, però la seva central d'operacions és al Clínic, a Barcelona, la ciutat que vol que sigui un referent mundial.
-¿Barcelona és un bon lloc per acabar en una taula d'operacions?
-És la capital de la medicina a Espanya. Madrid està a anys llum de l'estructura organitzativa en investigació i innovació.
-Algun teixit dolent deu tenir. Apliqui el bisturí.
-Preferiria no fer-ho, perquè ja sap que sóc un crític de la retallada.
-En sanitat són tendència.
-Jo les visc malament. Però crec que tenen vies de solució.
-¿Municipal?
-Arribarem a això. El primer és escoltar el professional i fer-lo partícip del que signifiquen les retallades. Si participa del problema, no utilitza un instrument de pitjor qualitat en un pacient, però tampoc malgasta. I segon, tothom considera que la sanitat ha de ser gratuïta, i no pot ser gratuïta.
-És un èxit de la democràcia.
-El que suggereixo és que la gent que pugui pagar, que pagui una mica. La que no pugui, que pagui zero. I en cas de dubtes, que no pagui. En algun moment això s'haurà de plantejar i deixem-nos de coses polítiques. Jo crec en Robin Hood: el que tingui diners i vingui a operar-se aquí, que doni diners i gaudeixi d'un règim fiscal especial.
-Sap que això genera molta crítica.
-Sóc terriblement optimista. També crec que la millor manera d'estalvi és augmentar els ingressos. El Clínic ha posat en marxa mecanismes per aconseguir col·laboracions amb l'empresa privada, i tenim mecenes com Pere Mir, que ha donat en tres anys entre 300.000 i 400.000 euros només per a nous materials, o Esther Koplowitz, que va aportar ni més ni menys que 15 milions d'euros. Els beneficis són immediats per a tots.
-Sembla l'antesala de la privatització.
-Jo estic al 100% en desacord amb privatitzar la sanitat. Només dic que la ciutat ha de donar les màximes facilitats perquè la sanitat sigui una font d'ingressos.
-Vostè és un fervent promotor del turisme sanitari.
-La marca Barcelona existeix i és molt potent. ¿Ha ajudat el Barça? ¡Una barbaritat! Doncs la part mèdica també ho pot fer. ¿Per què no posar anuncis mèdics a l'aeroport? ¿Per què no convertir Barcelona en la capital mundial de la salut? En aquest sentit, Xavier Trias té un magnífic discurs de la ciutat. Parla de les smart cities i que la salut és molt més que operar-se; és córrer per la Diagonal i respirar, menjar bé i tenir cultura.
-Un vot per a CiU.
-Jo crec més en les persones que en els partits.
-¿Això què significa?
-M'identificava amb CiU, però no acabo d'entendre què és el que està passant dins. Veurà, si jo tingués 20 anys, o menys coneixement, segurament votaria Barcelona en Comú. Encarna la protesta. La seva explosió obeeix al fet que diu el que la gent vol sentir. Però darrere, ¿què?
-Vostè presenta una estranya barreja ideològica.
-Jo sóc liberal com el meu avantpassat, el general Luis de Lacy, que va acabar afusellat. I he sentit que, en aquests moments, la diferència entre l'esquerra i la dreta és el 5% de l'economia. Una el dedica a béns socials i l'altra, a fer carreteres. ¿No seria igual si poséssim un gestor ben pagat al capdavant i que la ciutat funcionés com una empresa?
-Vostè dirà.
-Jo m'atreviria a dir que funcionaria. L'únic que el meu cor d'esquerres em dicta clarament - i és el concepte més liberal del món- és que hi ha d'haver igualtat d'oportunitats.
-No n'hi ha. L'índex de pobresa de Barcelona és del 18,3%.
-¡Això és ben veritat! Els polítics haurien de preguntar més als que viuen en aquest costat negre de la ciutat. És més -i ho dic a tots els candidats-,
han de buscar la manera que un percentatge dels 436 milions d'euros que es deixen els 100.000 participants al Mobile World Congress, o dels diners que atraiem dels malalts que vénen a operar-se aquí, vagi directament al sector més desafavorit de la ciutat. Per llei.
-La taxa De Lacy.
-(Riu) Si féssim això, potser ens copiarien en moltes ciutats. El que arribi a l'alcaldia ha d'incloure aquesta taxa d'ajuda. I si no ho compleix, ¡al quiròfan i sense anestèsia!
-El veig aparcant la bata blava i pujant a la tribuna.
-Jo no crec en el polític professional. Però si del que es tracta és d'ajudar a aconseguir que la sanitat i l'educació siguin universals de veritat, acabar amb les retallades i imposar la taxa per als desafavorits, perdria una estoneta a donar unes quantes idees més.
-¿S'imagina l'ajuntament portat com un quiròfan?
-Una vegada, davant una pregunta similar, vaig contestar de la següent manera: «No sé si seria meravellós o espantós». Les llibertats quedarien bloquejades. Seguim protocols estrictes, poc democràtics. I la societat necessita una dosi de gresca i de descontrol. En cas contrari, crec que hauríem d'inventar els jocs de la fam.