Després del terratrèmol Shakira i el tàndem Zapatero-Montilla, aquesta nit li toca el torn a Artur Mas al Sant Jordi. Els nacionalistes intentaran donar un últim impuls a la campanya per fer créixer l'onada que esperen que porti el seu candidat fins a la plaça de Sant Jaume. En qualsevol cas, ni ells ni ningú esperen a aquestes altures cap tsunami. Primer, perquè si no han arriscat fins ara no tindria cap sentit canviar d'estratègia en l'últim moment; però, a més, tots són conscients que no tenen un candidat especialment capaç d'agitar les massas, ni gaire disposat a fer-ho.

Mas no és un mitinguer. És un polític hàbil amb la paraula, però com més reduït és l'auditori, més còmode se sent. També en això ha evolucionat, ha guanyat seguretat i ha après a sobreposar-se a la timidesa. En qualsevol cas, si hi ha alguna diferència essencial entre els mítings d'aquesta campanya i els de les anteriors no la trobem en l'orador, sinó en els assistents. Fa set anys, però també fa quatre anys, els militants nacionalistes anaven als actes de campanya a examinar el seu cap de files més que no pas a escoltar-lo. Acostumats a altres proclames, a altres persones, a altres èpoques, no podien evitar la comparació; molts no hi van connectar a la primera, ni a la segona, i sortien decebuts, dubitatius, capcots, gairebé derrotats. Avui les coses són diferents. La majoria ja arriben entregats, disposats a aplaudir-lo, faci el que faci, digui el que digui, com si es veiessin obligats a saldar un deute pendent.

Els mítings són un anacronisme, una rèmora del passat que només té raó de ser com a animat escenari colorista, però els partits els defensen com una manera de mantenir animada «la tropa». En aquest cas han servit per recolzar «el cap».