setena jornada de campanya electoral

A proposta d'Herrera

exemplar · El cap de llista d'ICV proposa a la resta dels candidats que facin públic el seu patrimoni abans del 28-N per contenir el mal que han fet els casos de corrupció

Resistència · Catalunya ranqueja en aquesta matèria, avantatjada per Andalusia, Castella-la Manxa i la Comunitat Valenciana

AGalápagos, novel·la que s'acaba de reeditar i sempre recomanable, Kurt Vonnegut, tot i que amaga un gran secret fins al capítol final, té el detall, ja des de les primeres pàgines, d'assenyalar amb un asterisc els personatges que no sobreviuran quan el lector arribi a l'última pàgina. És una bona idea per manllevar i, des d'ara mateix, assenyalar amb aquest signe ortogràfic tots els polítics espanyols que, com Joan Herrera*ahir, han decidit fer-li un favor a la ranquejant transparència de la política i fer públic el seu patrimoni. Per als impacients, un avançament: té un pis a la rambla del Poblenou, pel qual, a mitges amb la seva parella, va pagar 159.000 euros. Encara en deu 76.817. Té un Renault Scénic i dues bicicletes, una a prova de lladres (barateta) i l'altra una mica més xula per sortir d'excursió. Herrera*va desbrossar ahir una via inexplorada encara a Catalunya, però ja transitada en altres autonomies, com Andalusia, la Comunitat Valenciana i Castella-la Manxa.

Aquesta és, abans que res, una informació gentilesa d'EL PERIÓDICO. Per dues qüestions. Primer, perquè el candidat d'ICV-EUiA va ser ahir el convidat del fòrum Primera Plan@ i allà, en una conferència col·loqui, va exposar la seva bateria de mesures en favor de la decència en la política ara que, per exemple, elcas Milletsembla haver entrat en fase de tumeció. I segon, perquè l'àrea de política d'aquest diari porta a terme des del 15 d'octubre del 2009 una esgotadora i alhora inútil campanya en veu baixa perquè els membres del Govern, amb José Montilla al capdavant, facin públic el seu patrimoni. Aquell dia, José Luis Rodríguez Zapatero*va complir una promesa pendent i va publicar alBOEel porquet de cada un dels seus ministres i el seu propi. Al capdvant destacava Cristina Garmendia*, amb béns per valor de 4,9 milions d'euros. A la cua penava Bibiana Aído*, amb actius per valor de 39.918 euros i 109.722 euros en deutes.

LA TRAMPA DEL CADASTRE / Eren, tot s'ha de dir, unes xifres amb una mica de trampeta, perquè a l'hora d'escollir un criteri es va decidir que el valor del pis fos el cadastral, un arcà per a qualsevol que no es dediqui al negoci de la compravenda immobiliària. Però ja era alguna cosa.

La qüestió és que el tripartit no li ha deixat al futur Govern de la Generalitat com a herència el sa costum d'acreditar amb quin patrimoni s'entra al Consell Executiu i amb quin se'n surt. Iniciativa -Joan Saura i Francesc Baltasar, en aquest cas- hi mostrava predisposició, però havia de ser a l'estil mosqueter, amb la resta dels consellers, més que res per evitar una altra disputa en públic d'aquelles que tant han alegrat les tardes a l'oposició. A Esquerra

- EL PERIÓDICO en dóna fe- hi havia bona voluntat, però més en el partit que no pas al Palau de la Generalitat. El PSC era un peix massa gros per a l'ham que se li va llançar.

La frustració va ser doble quan, el 23 de febrer d'aquest any, les Corts valencianes van decidir revelar, gairebé sense previ avís, el patrimoni dels seus 99 diputats. Entre ells, Francisco Camps*(valor cadastral del pis, 110.339 euros, i dos comptes corrents amb 905 i 1.389 euros, respectivament). No val la pena aquí fer acudits fàcils sobre vestits, però sí que val la pena referenciar que el cotxe de Rita Barberá* no va poder ser computat com a patrimoni perquè el pobre té més de 21 anys. Va sempre en l'oficial.

A València, l'oposició no va donar crèdit a la insinuació que Camps*sigui un mileurista de compte corrent, però això no ha de desanimar. La publicitat del patrimoni dels polítics dóna peu a vegades a debats ben sucosos. A Castella-la Manxa, pionera en transparència, va fer parlar molt saber que la suma de sous que acumula la número dos del PP i candidata a presidenta de la comunitat, María Dolores de Cospedal*, és de 241.000 euros anuals. Els seus sermons sobre l'austeritat es veuen avui amb uns altres ulls.

SECRETS AL PARLAMENT / Amb aquests antecedents, el pas que ahir va fer Herrera*podria semblar menor, però és que a Catalunya, almenys en termes de transparència, l'omertàsiciliana és una cridòria. Al Parlament, posem que en una capsa de caoba, per fer-ho més misteriós, guarden amb pany i clau la declaració de béns i ingressos que cada diputat té l'obligació de presentar abans de recollir l'acta que obté després de resultar elegit. No és pública, i si algun diputat vol conèixer informació sobre un altre, ho pot sol·licitar. No s'ha donat mai el cas.

Així és que Herrera*va tractar ahir de ser conseqüent amb el discurs que va pronunciar en el fòrum d'opinió Primera Plan@ i va predicar amb l'exemple. A petició d'EL PERIÓDICO, va explicar quines són les seves propietats i, també, quin és l'estat dels seus comptes. Són 39.000 euros a termini fix i, en una altra llibreta, 7.000 euros més, dels quals 3.000 els té compromesos per als cèlebres bons patriòtics del conseller Antoni Castells.

Evidentment, després va ser obligat temptejar la resta dels candidats. Artur Mas va respondre així: «El meu patrimoni es comunica al Parlament. Si els partits decidissin fer-ho públic, no hi tindria inconvenient. No sóc dels que es presenten pelats com una rata. N'hi ha que resulta que mai tenen res després d'anys en la primera línia de la política amb un bon sou. O són uns malgastadors o no diuen la veritat».

Montilla, a través d'intermediaris, no va descartar, quan ell ho cregui oportú, no quan ho demani un mitjà de comunicació, fer unstripteasedel seu patrimoni. Fins llavors, per obrir boca, és possible fer-se una idea del que és la casa de Mas i la de Montilla gràcies aLecturas.

¿I la resta? Alicia Sánchez-Camacho va demanar ahir el seu asterisc, però es va quedar curta al revelar només el valor cadastral del seu pis (115.000 euros). Per contra, Joan Puigcercós*i Albert Rivera*no hi van posar peròs. Van ser tan transparents i exhaustius que demà EL PERIÓDICO aplaudirà el seu gest amb una àmplia informació als lectors.

Aquestes són les petites (o grans, que cadascú ho jutgi) victòries d'una campanya electoral. En el capítol de les derrotes cal incloure, sense cap mena de dubte, el vergonyós (pel desenvolupament informàtic i per xenòfob) videojoc en què les Noves Generacions del PP van muntar Sánchez-Camacho damunt d'una gavina per caçar immigrants. El ressò del disbarat va arribar fins a Madrid. «S'han alineat amb la política racista i xenòfoba de la ultradreta europea». Van ser paraules del ministre José Blanco*, que, per cert, fa uns dies va semblar suggerir en un míting, se suposa que com a insult, que Mariano Rajoy és efeminat. Quin gran fangar.

Com se sap, un clau treu un altre clau, de manera que l'escàndol del videojoc del PP va començar a quedar en un segon terme després que altres joventuts, les del PSC, revelessin quin és el superpoder ocult de l'increïble home normal, tal com van batejar el seu candidat en una primera ocurrència. Ho van fer en un vídeo. Una noia agafa una papereta del PSC i la introdueix a l'urna. Té un orgasme. Si les simpatitzants de CiU són multiorgàsmiques, Mas serà president.