Sessió plenària estranya la d'ahir al Parlament de Catalunya. A les bancades, terns de ratlla diplomàtica, corbates de llacet, rellotges de butxaca i tallats de cabells amb navalla. Darrere de la taula, presidint l'hemicicle, la bandera republicana; la tricolor. En l'aire, fum, molt fum, de cigarrets anglesos, de pipes de bruc i d'havans Partagás. A les localitats reservades a la premsa, periodistes amb levita, barret i estilogràfica. I al centre de totes les mirades, dues dones, les úniques dues diputades de la Cambra (n'hi havia una tercera, però per problemes burocràtics no va obtenir la seva acta fins més endavant), debatent amb vivesa sobre el sufragi femení.
Clara Campoamor, escollida a les llistes del Partit Radical d'Alejandro Lerroux, va parlar a favor de la seva aprovació; en contra ho va fer Victoria Kent, del Partit Radical Socialista. Aquesta última va sostenir que la universalitat del dret al vot hauria d'ajornar-se fins que les dones poguessin apreciar els beneficis de la República i se sostraguessin així a la influència de l'Església, que les empenyeria a recolzar la dreta. Campoamor va replicar al·legant que l'índex d'analfabetisme era més alt entre els homes i que únicament els qui creien que les dones no són éssers humans podien negar-los la igualtat de drets. En aquest punt, la directora Laura Mañá va donar per bona la presa i tots els presents van prorrompre en un sincer aplaudiment.
L'escena que ahir es va reproduir al Parlament va tenir lloc en realitat el dia 1 d'octubre de 1931 al Congrés dels Diputats de la madrilenya Carrera de San Jerónimo. I en aquest lloc tenia previst imitar-la l'equip de rodatge deClara Campoamor, la dona oblidada, un telefilm coproduït per TVE, TV-3 i Distinto Films que, partint del llibre homònim d'Isaías Lafuente, reconstrueix la lluita de la sufragista madrilenya per aconseguir per als seus congèneres el dret al vot en les albors de la Segona República. Però no va poder ser. Tot i comptar amb un precedent esperançador -després d'anys de negatives, la Cambra baixa havia autoritzat recentment l'entrada de càmeres per al rodatge de la pel·lícula23-F, sobre el fallit cop d'Estat de 1981- i disposar del beneplàcit del Consell de Ministres, els responsables deLa dona oblidadavan veure com en l'últim moment, a penes dues setmanes abans de començar a filmar, la Mesa del Congrés rebutjava la seva petició. L'hemicicle català, que es troba a l'espera de nous inquilins, es va imposar llavors com una alternativa convenient.
També Clara Campoamor, la de veritat, es va quedar fora del Congrés. Va ser l'any 1933, quan tant ella com Victoria Kent van perdre el seu escó en les primeres eleccions amb sufragi universal celebrades a Espanya, que van donar el triomf als partits de la dreta. Arran de la col·laboració entre el Partit Radical i la CEDA, Campoamor va abandonar les files lerrouxistes i va intentar unir-se a la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, però la seva admissió va ser denegada en una votació humiliant.«Descarada trepa», va dir d'ella el socialista Luis Jiménez de Asúa.«És la mirada de l'home la que converteix en una trepa la dona que vol impulsar canvis i busca el lloc des d'on poder-ho fer», assenyala Isaías Lafuente.
El biògraf de Clara Campoamor observa aquests dies entre perplex i il·lusionat -«¡vull veure-ho ja!»- com els personatges del seu llibre cobren nova vida davant les càmeres. I ho fan amb les cares d'intèrprets habituals de la petita i la gran pantalla: Elvira Mínguez és la sufragista al voltant de la qual gira la història i Mònica López és Victoria Kent; el paper d'antagonista contumaç l'interpreta Joan Carreras, que dóna vida al diputat radical José Álvarez-Buylla, autor de la frase«la dona espanyola, com a política, és retardatària i retrògrada»; Pep Cruz interpreta un Indalecio Prieto amb veu de tro, Jordi Sánchez compon un sorprenent José María Gil-Robles amb masclet mefistofèlic i Mingo Ràfols es posa a la pell d'un desenfadat Manuel Azaña (que, burleta, va glossar el debat entre Campoamor i Kent assenyalant que només hi havia dues dones al Congrés i eren incapaces de posar-se d'acord).
A la trentena d'actors que figuren en el repartiment del telefilm, s'hi ha d'afegir un centenar llarg de figurants que, vestits com a diputats de la Segona República, fullegen l'Sporti deambulen pels passadissos del Palau del Parlament parlant pel mòbil mentre esperen la seva escena.
Està a punt de reiniciar-se el rodatge.«¡Quieto todo el mundo!», crida el regidor, excitat per l'atmosfera parlamentària. El motor es posa en marxa. Clara Campoamor pren la paraula.