El conflicte que es desenvolupa aquests dies al voltant de la frontera hispano-

marroquina a Melilla té tres dimensions. La més òbvia són les tensions acumulades al pas de frontera, un punt calent utilitzat per milers de persones cada dia, amb incidents que generen acusacions marroquines de racisme i espanyoles de masclisme. Ceuta i Melilla tenen un particular estatus en l'espai Schengen que els permet rebre la visita diària de centenars de ciutadans marroquins de les províncies veïnes que no necessiten visats, als quals se'ls sumen a l'estiu milers de ciutadans marroquins que van i vénen d'Europa.

Aquesta mobilitat diària és una de les explicacions de la segona dimensió del conflicte: el contraban. Eufemísticament anomenatcomerç irregular, el contraban constitueix el principal motor de l'economia d'aquestes ciutats, i ha arribat a generar un 70% de la seva activitat. A més a més de la mobilitat de persones, aquest contraban s'explica per la condició de port franc de les ciutats, la seva fiscalitat favorable (no es paga IVA, per exemple), la diferència de preus als dos costats de les fronteres i, sobretot, la permissivitat de les autoritats. Tenint en compte que constitueix la forma principal de vida de milers de famílies espanyoles i marroquines, cap dels dos governs pren una acció enèrgica per mirar d'aturar aquest trànsit irregular. Amb l'eliminació total de les restriccions al comerç entre el Marroc i la Unió Europea prevista per al 2012, el contraban perdrà el seu sentit. Mentrestant, la tolerància amb aquesta activitat il·legal erosiona l'Estat de dret i contribueix a la tensió a la frontera.

Sobirania a llarg termini

La tercera dimensió del conflicte, la més profunda, és la sobirania. En l'aspecte tàctic, les autoritats marroquines donen curs a una reclamació àmpliament compartida pels seus ciutadans quan els convé, i la frenen quan s'ha de millorar la relació amb Espanya. Però, en l'aspecte estratègic, el Marroc no té cap intenció d'abandonar la reivindicació a llarg termini, encara que a curt termini la pugui silenciar amb vista a objectius més urgents. Tenint en compte que les Nacions Unides no reconeixen les ciutats com a territori subjecte a descolonització, i tenint en compte també que la població de totes dues es mostra clarament a favor de la seva pertinença a Espanya, es fa difícil pensar que el Govern espanyol alteri la seva posició.

Espanya, no obstant, ha de ser conscient que l'anomalia de les ciutats no és només la seva situació geo-gràfica (l'únic territori de l'Àfrica encara administrat per un Govern europeu), sinó també el seu insostenible model econòmic. El Govern espanyol no hauria d'entrar en la discussió sobre la sobirania sota pressió, però resoldria en fals l'actual conflicte si ho fes només amb crides i visites d'alt nivell. S'imposa dissenyar un funcionament econòmic i social basat en les mateixes regles que regeixen per a tot l'Estat, que ofereixi a la ciutadania de Ceuta i Melilla un futur viable a mitjà i llarg termini.