«Millor un poble que és mou, encara que, a vegades, precipitat, encara que, a vegades, massa prudent...». Un poble que es mou. Això demana la lletra deSomniem, la cançó de Lluís Llach que Òmnium Cultural va elegir com a eix de l'anunci en el qual una quarantena de personalitats rellevants de diversos àmbits de la vida catalana han animat durant els últims dies els seus conciutadans a sumar-se a la manifestació que avui, a partir de les sis de la tarda, recorrerà el cor de l'Eixample barceloní com a mostra de repulsa per la sentència del Tribunal Constitucional (TC) que invalida 14 articles de l'Estatut de Catalunya i en reinterpreta 27 més. Una sentència que l'alt tribunal va tenir a bé donar a conèixer just ahir, en vigílies d'aquesta gran marxa d'afirmació catalanista que es presumeix, com a mínim, molt multitudinària. En realitat, Òmnium Cultural es podria haver estalviat l'anunci. Cap espot, per ben fet que estigui, arribarà al poder de mobilització d'aquests titulars de premsa que avui informen que el Constitucional no reconeix més nació que l'espanyola o que el deure de conèixer el català té un rang inferior al de conèixer el castellà.
El contingut de la sentència, aprovada pel ple del TC després de quatre anys de deliberacions i desacords, ja va ser avançat durant els dies 1 i 2 de juliol per EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, que va tenir accés a una de les últimes versions de l'esborrany. Però, com era previsible, la difusió pública del text definitiu va tenir ahir un efecte sísmic en la política catalana. Tots els partits menys el PP i Ciutadans van posar el crit al cel, van titllar de «provocació» el dia escollit pel tribunal i van redoblar les crides per a una mobilització massiva en defensa de l'autogovern. I, mentrestant, l'Executiu central insistia a manifestar la seva satisfacció per la sentència del TC i mirava d'explicar que la manifestació d'avui és, en realitat, contra el PP.
L'ENDEMÀ / El que ni els uns ni els altres van poder o van voler revelar són els seus plans per a l'endemà mateix de la marxa. D'acord amb les primeres reaccions després de la sentència, l'escenari es presenta complicat: els socialistes catalans, conscients que no poden estirar gaire la corda catalanista sense causar ferides en la seva relació amb el PSOE, demanen cautela i advoquen per esperar el dictamen dels experts sobre la sentència abans de prendre qualsevol decisió. CiU trepitja a fons l'accelerador sobiranista i afirma que el Constitucional ha convertit l'Estatut en «paper mullat». Esquerra crida directament al desacatament i reclama la independència per demà passat. El PP adverteix que la deriva dels convergents tanca qualsevol possibilitat d'acord. I ICV insisteix que la sentència fa necessari un nou referèndum. La unitat té les hores comptades. Fins i tot baixant colze a colze pel passeig de Gràcia, els polítics catalans ja tenen en ment que les eleccions estan a quatre passes.
Com a revelador aperitiu dels difícils malabarismes que els partits hauran de fer ara per escenificar una mena de front unitari davant la sentència, els preparatius de la manifestació no han tingut preu. El debat entre encapçalar la marxa amb la senyera o fer-ho amb el lema encunyat per Òmnium Cultural –Som una nació. Nosaltres decidim– ha estat a punt de fer desaparèixer la presència del president de la Generalitat al capdavant de la manifestació. Fins a tal punt va perillar l'acord, que José Montilla va haver de cridar dimecres amb caràcter d'urgència el líder d'ERC, Joan Puigcercós, per demanar-li que l'ajudés a desbloquejar un conflicte. La trobada entre tots dos va tenir lloc a la mateixa hora que la selecció espanyola de futbol es jugava el pas a la final del Mundial de Sud-àfrica. Així de justa estava la cosa.
Al final hi va haver un pacte salomònic, i Montilla, acompanyat pel president del Parlament, Ernest Benach, i els expresidents Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Joan Rigol i Heribert Barrera, podrà desfilar darrere de la senyera. I no d'una senyera qualsevol. Serà una enorme bandera, de 250 metres quadrats, confeccionada per a l'ocasió, i que portaran una trentena de sindicalistes de la UGT i CCOO. Als dos costats de la senyera, representants d'algunes de les entitats convocants exhibiran el lema de la mobilització, que figurarà també en una gran pancarta darrere de la qual marxaran diversos dirigents dels principals partits i organitzacions que han donat el seu suport a la manifestació.
I darrere de tots ells, un poble que es mou. Com demanava Lluís Llach.