A només 15 dies de la proclamació del candidat d'Izquierda Unida (IU) a les eleccions generals, la coalició que lidera Gaspar Llamazares viu un dels moments més difícils de la seva accidentada història. L'assetjament de l'ala dura del Partit Comunista --formació majoritària dins d'IU-- contra el coordinador general ha arribat a tanta intensitat que molts militants temen pel futur de la coalició. Llamazares ha avançat que repetirà com a candidat. Els seus contrincants encara no han destapat la seva carta. La sort se segellarà el 6 d'octubre, quan els prop de 200 integrants del consell polític federal decideixin si atorguen una nova oportunitat a Llamazares o si aposten per una altra cara.
La hipòtesi més probable és la primera. Tot i que Llamazares compta amb escàs recolzament dins el PCE, els seus suports podrien superar en aquests moments el 55% del consell polític federal, segons asseguren diverses fonts consultades. Però aconseguir la designació com a candidat no és, ni de bon tros, el repte més difícil per a Llamazares. La gran prova serà al març, quan es comptin els vots de les generals i se sàpiga com ha anat a IU.
DECLIVI Les expectatives no són gens favorables. Després de l'èxit del l'any 1996, quan va superar el 10% dels vots i va aconseguir 21 escons al Congrés dels Diputats, IU ha patit un declivi progressiu fins a quedar amb els seus actuals cinc diputats, inclosos els dos del seu aliat Iniciativa per Catalunya (IC). Les últimes eleccions municipals i autonòmiques no van aportar en absolut notícies esperançadores per a aquesta formació política.
Els detractors de Llamazares --capitanejats pel president i el secretari general del PCE, Felipe Alcaraz i Francisco Frutos-- atribueixen a l'actual líder d'IU l'estat de postració de la coalició. L'acusen d'entregar-se als braços del PSOE en lloc de construir una alternativa clarament diferenciada a l'esquerra dels socialistes. El mateix Gaspar Llamazares ha replicat aquestes crítiques amb l'argument que el seu objectiu és mantenir una actitud "crítica" respecte al Govern socialista, però al mateix temps "constructiva" amb la finalitat de garantir l'adopció de polítiques socials i una certa influència a IU en l'escenari polític.
Alguns comunistes recorden amb nostàlgia l'era de Julio Anguita, quan es va arribar als 21 diputats. El llavors líder d'IU va intentar aplicar a Espanya el sorpasso que va tenir lloc a Itàlia quan el PCI va desplaçar com a primer partit els socialistes. Entestat a aconseguir-ho, va arribar a muntar contra el Govern de Felipe González la famosa pinça amb el PP de José María Aznar. Però Anguita va obtenir el seu èxit electoral perquè el PSOE estava en un dels pitjors moments de la seva història, tenallat pels escàndols de corrupció i de la guerra bruta contra ETA.
HERÈNCIA En les eleccions generals del 2000, els 21 escons històrics d'IU es van ensorrar a només vuit, sota la candidatura de Francisco Frutos, ja que Anguita havia renunciat a presentar-se per certs problemes cardiovasculars. Amb aquest escenari poc encoratjador es va trobar Llamazares al ser elegit a finals del mateix any, i pels pèls, nou coordinador d'IU en la quarta assemblea general.
El seu lideratge no ha estat gens fàcil. En les eleccions municipals del 2003 va prosseguir la davallada de la coalició. I en les generals del març del 2004, la situació extraordinària de polarització política entre el PP i el PSOE provocada pels atemptats de l'11-M va afectar de manera molt especial IU, que va quedar amb a penes cinc escons.