L’art, a la recerca del batec de la Terra

El 1982, quatre anys abans de morir, Joseph Beuys va ser convidat a la Documenta de Kassel, la cita més important de l’art a Europa. L’obra que va presentar, provocadora com tot el que va fer sempre Beuys, va consistir a plantar 7.000 roures a la ciutat alemanya. 7.000 oaks, així es titula l’obra, va suposar un abans i un després en el gir ecologista que va canviar el rumb de l’art. Un fil uneix els arbres de Beuys, avui robustos exemplars que fan ombra a Kassel, amb les més de 2.200 plantes que van ocupar les butaques del Liceu el 2020, quan el coliseu barceloní va acollir el seu primer Concert per al biocè en plena pandèmia. El mateix fil, cada vegada més visible i poderós, s’ha expandit des del land art i l’art ambiental dels anys 60 –l’època de Primavera silenciosa, el revolucionari assaig de Rachel Carson– fins a l’explosió actual d’artistes que busquen el batec del planeta en les seves escultures, llenços i perfomances en museus, galeries i biennals dels cinc continents. Des dels famosos roures de Beuys, les aliances s’han multiplicat. El Prado, per exemple, va ser el primer museu que es va inscriure en el Registre Nacional de Petjada de Carboni. El 2019, amb motiu de la Cimera del Clima celebrada a Madrid, es va aliar amb WWF per mostrar com seria un planeta si la temperatura global augmentés més d’1,5 graus. Veure Felip IV a cavall de Velázquez amb l’aigua a l’altura de la cintura del monarca deixava pocs dubtes sobre els perills de l’escalfament global. La recent exposició al Macba de Nancy Holt, pionera de l’art mediambiental dels anys 60, interrogava el visitant amb una pregunta fonamental: ¿què veiem de veritat quan mirem? Ho feia per recordar-nos que si canvia la nostra percepció del món, això contribueix a transformar-lo. Això mateix li va passar a Robert Rauschenberg, un tità de l’expressionisme abstracte en els 50 que va canviar el rumb de la seva carrera el dia que es va adonar que s’havia tornat massa elitista. Rauschenberg va sentir la crida ecologista i va acabar els seus dies bolcat en el collage fet amb objectes trobats, i es va convertir així en un pioner de l’upcycling, el reciclatge artístic. Va dissenyar el cartell del primer Earth Day, celebrat el 22 d’abril del 1970, en què 20 milions de nord-americans es van manifestar contra la pol·lució i la desforestació. Un estudi recent assegura que amb les actuals polítiques climàtiques les morts per calor a Europa es multiplicaran per tres el 2100 i que afectaran, sobretot, les persones més grans de 85 anys. En l’actualitat, vuit vegades més persones moren per fred que per calor, però aquesta ràtio de morts canviarà radicalment durant aquest segle. Les regions del sud d’Europa, com Espanya, Itàlia i Grècia, seran les més afectades. L’art sempre ha protestat. Ho ha fet davant tota mena d’injustícies. El seu poder activista per despertar consciències i educar no té fronteres. La diferència és que, al contrari del que passa amb altres causes –de la guerra del Vietnam al feminisme, la sida, el colonialisme o el consumisme–, la crisi climàtica ens afecta a tots. I tots hi participem, d’una manera o altra. El debat ara, per a molts, és si l’art sobre el canvi climàtic es convertirà en motor de protesta, en pur activisme, si pot arribar a generar una ansietat paralitzant o si es convertirà, amb el temps, en un art pal·liatiu per netejar consciències mentre seguim embrutant el planeta.

L’art, a la recerca del batec de la Terra

L’art sempre ha protestat davant tota mena d’injustícies i la crisi climàtica afecta tota la població

Els artistes es bolquen a denunciar la degradació mediambiental i a conscienciar

Les obres incideixen en el desglaç i en la calor extrema

El més llegit