Els oceans, el jardí de tots

S empre m’ha fascinat la relació que tenim a Catalunya amb el mar, el nostre trosset d’oceà. Si preguntes als residents de poblacions costaneres, diran que són gent de mar, que viure sense ell se’ls fa impensable, que el mar és un amic. Si preguntes a residents barcelonins, et diran que estimen el mar, però és l’arrel de molts dels seus maldecaps. A Catalunya, i a Barcelona, hem establert una relació d’amor odi, i fins a cert punt tòxica, amb el mar. L’hi devem tot, el turisme, l’economia, la cultura mediterrània… però també és el mar que ens porta la gentrificació, temporals, els creuers i que se’ns menja les platges. El mar ens dona tot el que ens treu, i nosaltres li traiem tot el que ens dona. Nosaltres ens hem lucrat infinitament de la seva biodiversitat i platges, mentre ell agonitzava i es convertia en l’abocador del nostre CO2 i regulava la temperatura a casa nostra. Tot i el seu llegat invisible, el mar i els oceans són els herois més importants del segle XXI, sense ells el nostre planeta hauria deixat de ser habitable fa dècades. A canvi, hem abusat infinitament de la seva generositat. És gairebé poètic com arriben per mar creuers plens de turistes per visitar Barcelona, emetent el CO2 que farà que el mateix mar engoleixi la ciutat dècades més tard. Però encara és més trist com la gent de casa nostra és mediterrània, s’estima el Mediterrani, però mai de la vida reduiria el seu consum de peix, roba amb polièster, envasos o votaria per salvar-lo. La veritat és que mentre a la població li feien campanyes demanant que deixessin de consumir palletes, per salvar les tortugues, moltes empreses abocaven milions de tones de plàstic al mar cada dia, es lucraven de contaminar les nostres aigües i destruir les bases dels seus ecosistemes. Ahir eren els peixos, avui són les illes de plàstic, en un tres i no res tindrem mines per extreure petroli del seu fons. Lluny, en la foscor i immensitat de l’oceà, deixem que es faci tot el que no voldríem fer al nostre jardí, sense adonar-nos que és el jardí de tots. Aquesta setmana, en el marc de la conferència de la UNESCO sobre els oceans, es crearà un full de ruta pels oceans a deu anys vista i es farà una marea d’activitats culturals per ensenyar a grans i petits la seva importància. Ho aplaudeixo. Aplaudeixo l’esforç i el despertar cultural que hem fet com a societat global, i sobretot costanera, la idea que ha arribat l’hora de deixar de girar l’esquena a la importància que tenen el mar i els oceans. És hora d’establir un model d’economia a casa nostra que no exploti, ofegui i mati el mar; un model que posi el benestar de les persones al centre, de costat amb el benestar dels ecosistemes dels quals depenen. La meva generació aprendrà a adaptar-se a un món sense turisme massificat a les nostres platges, però no ens podrem adaptar mai a la mort del Mediterrani o dels oceans. Ja no és hora de salvar al mar, és hora de ressuscitar-lo i protegir-lo. El dia que deixin de respirar, nosaltres també ho farem.

Els oceans, el jardí de tots

Els oceans són els herois més importants del segle XXI. Sense aquests el nostre planeta hauria deixat de ser habitable fa dècades. A canvi, hem abusat de la seva generositat

El més llegit