El fi ocult del perdó

La llei del perdó ha aterrat a Luxemburg, seu del Tribunal de Justícia de la UE, flanquejada per actors de pes: Comissió Europea, Tribunal de Comptes, Audiència Nacional, Fiscalia, Advocacia de l’Estat i Societat Civil Catalana. Cap altra norma espanyola recent havia concitat un escrutini semblant al prosceni comunitari. L’últim òrgan que va avalar la seva constitucionalitat va ser el Tribunal Constitucional, dependent de l’equilibri polític dels seus magistrats que, aferrat a la coartada governamental de la normalització catalana, va eludir analitzar la seva motivació latent: el fi ocult de la llei. La sentència, prolixa en retòrica conciliadora, va passar de puntetes sobre la veritable transacció política subjacent. L’advocat de la Comissió Europea, Carlos Urraca, va despullar aquesta transacció sense embuts: impunitat a canvi de poder. La investidura depenia dels celebèrrims set vots separatistes, i l’amnistia va ser la moneda de canvi. A l’invocar aquest propòsit encobert, el lletrat va dinamitar els fonaments del raonament del TC, que s’havia refugiat en un artificiós discurs de concòrdia. En nom de Societat Civil Catalana, el lletrat Juan Chapapría va reforçar tesis de l’autoamnistia: "No hi va haver reconciliació: només un pacte entre un pròfug i un dirigent socialista –avui empresonat– per blindar la impunitat dels que van promoure un desafiament a l’Estat". La Gran Sala va escoltar, atònita, com la reconciliació invocada pel Govern s’enfonsava sota el pes dels seus propis fets. Koen Lenaerts, president del TJUE i recent doctor honoris causa per una universitat catalana, va interrogar reiteradament el lletrat de la Comissió sobre la seguretat jurídica de la norma. El magistrat francès Stéphane Gervasoni va voler saber per què l’advocat espanyol va ser l’únic que no va citar la recent sentència del TC. Impertèrrit, Urraca va afirmar que l’amnistia vulnera l’interès general, la legislació antiterrorista europea i el principi d’igualtat davant la llei: els que no delinqueixen no poden quedar en pitjor posició que els que sí. En definitiva, la norma no neix per tancar ferides. Redactada per i per als seus beneficiaris, respon a un pacte de poder, no a un designi de país. Ara parlarà l’advocat general; després, dictarà el ple del TJUE. La justícia europea també es prendrà el seu temps. Ni les pressions de Madrid ni el narcòtic mediàtic –aquesta boira que rebateja la conveniència com a justícia i el xantatge com a redempció– van poder frenar la decisió de l’Audiència Provincial de Sevilla, que ha remès al TJUE quatre incisives qüestions prejudicials. La sala, anomenada "la Vaticana", tem un risc sistèmic d’impunitat i l’eventual lesió dels interessos financers de la UE. El rerefons, una altra vegada, és la impunitat: polítics perdonant-se entre si i òrgans constitucionals desplaçant la tasca dels tribunals ordinaris. El missatge resulta desolador: el que es discuteix ja no és si hi va haver frau sinó fins on pot estirar-se la legalitat perquè no passi res. Després de 12 anys d’instrucció, un saqueig de 680 milions i dos expresidents condemnats, les rebaixes del Constitucional converteixen la corrupció en delicte sense càstig. Els jutges sevillans aclareixen que seguir aquest criteri implicaria incomplir els compromisos assumits per Espanya en matèria de protecció de l’erari europeu, plasmats als reglaments antifrau i a l’acabat de reforçar mecanisme de condicionalitat. El frau social més gran de la UE, perpetrat a costa dels aturats andalusos, queda desdibuixat per una sentència que reescriu la història i amputa la pedagogia del càstig. A més, denuncien una anomalia institucional: el Constitucional hauria envaït competències del Suprem al pronunciar-se sobre la part objectiva dels delictes –malversació, prevaricació continuada–, trivialitzant la separació de poders. Resulta inacceptable que el guardià de la Constitució desdibuixi els contorns de la responsabilitat penal per acomodar-los a la conjuntura política. Que hagi de ser Luxemburg qui recordi que els diners públics no són un caixer de partit és la metàfora més clara d’un país exhaust que ha perdut l’oremus. Perquè "sense exemplaritat –deia Tocqueville– la llibertat es buida de sentit". I sense memòria del mal, la impunitat es converteix en mètode de govern.

El fi ocult del perdó

L’advocat de la Comissió va despullar la transacció sense embuts: impunitat per poder

El més llegit