¿Hi podria haver un altre 18 de juliol?

¿Hi podria haver un altre 18 de juliol? Fa uns dies les glòries velles i noves del feixisme celebraven el cop d’estat de 1936 contra la Segona República. Pensem que tot està assegurat, que no podria tornar a passar. Però vegem els últims anys i els seus paral·lelismes, perquè sí que n’hi ha. Sobretot amb l’arribada de la ultradreta a les institucions i els seus aduladors a les xarxes socials. 1. El clima de polarització. El Parlament és reflex de la divisió social en la suma de blocs. Les xarxes i els mitjans amplifiquen missatges que es divideixen en bons i dolents, patriotes i traïdors, progressistes i reaccionaris. Es passen el dia inventant que les eleccions són il·legítimes. La joventut comparteix Franco a les xarxes com a diversió, pensa que una dictadura no és pas tan dolenta, hi ha famosos que diuen que abans es vivia més bé i les dones augmenten com a votants de Vox. 2. Aquell 18 de juliol la retòrica va estar marcada per una exaltació en defensa de la unitat de l’Espanya catòlica. Vox i els seus van arribar amb el procés català i, d’aleshores ençà, agiten la bandera de la ruptura d’Espanya. Alhora, el PP i fins i tot alguns membres del PSOE s’hi afegeixen i venen com a amenaça si el Govern mostra un perfil federal. Sobre la religió, ara no la fan servir tant, però sí que hi ha una part del poder eclesiàstic al qual no tremola el pols per prendre partit polític. 3. Aquell 18 de juliol, la premsa demonitzava el comunisme i el socialisme. Venien la idea d’una crisi moral i social que justificava la violència. Ara tenim des de Vox fins a Ayuso, cada vegada que parlen de Sánchez, venent el fantasma del comunisme i el socialisme. Parlen d’una crisi moral i decadència, i inventen i manipulen dades, si cal, sota una falsa consigna de "comunisme o llibertat". Simplifiquen el debat per mobilitzar la por. 4. L’apel·lació a valors com la pàtria i la família era d’abans i d’ara. Ja sabeu, els qui es donen cops al pit amb la bandera pintada a la cara i braçalet a la mà, però després es queixen de pagar impostos per a Espanya o se’ls emporten fora del seu país. Són els mateixos que tornen a imposar el relat que el feminisme és un perill per a les dones, que les polítiques d’igualtat posen en perill les famílies, que les lleis de l’avortament cal derogar-les, són els qui alerten que les dones ja no porten fills, els qui promouen pòdcasts i xarxes dient que les feministes són unes amargades i els qui neguen la violència de gènere. 5. Aquell 18 de juliol van triomfar els discursos d’invasió de rojos, d’amenaça, d’antijudaisme, els discursos de "por de l’altre". Ara escalfen l’ambient a Torre Pacheco i altres zones amb caces contra els immigrants, amb missatges d’"invasió de moros", per buscar la confrontació. Fins i tot sentim el PP parlar de deportacions. Vigilem amb tot plegat, perquè instrumentalitzen el passat històric diàriament. Direm que no hi podrà haver cap altre 18 de juliol, però el relat d’aquell 18 ja és aquí, el 2025. O molt semblant. I o es frena pel bé de la democràcia o avançarà.

El més llegit