A veure qui roba a qui

Si Catalunya fos un Estat independent, començaria amb un greu problema d’arrel administratiu, demogràfic i econòmic: seria un dels països més centralistes i centralitzats del planeta. Dues terceres parts de la població i la producció econòmica estan a 60 quilòmetres de ràdio des de la plaça Catalunya de Barcelona. Si aquests 60 quilòmetres els allarguem a 110, seguint cap al nord i al sud les àrees que envolten l’AP-7 i el litoral, el percentatge puja al 80%. Dels 32.000 quilòmetres quadrats, més de dues terceres parts pertanyen aproximadament a la Catalunya rural, buida i semibuida. Per exemple, l’àrea metropolitana de Barcelona, amb 3,3 milions d’habitants repartits en 36 municipis, té una superfície de 636 quilòmetres quadrats. Com a comparació, en els 605 quilòmetres quadrats del municipi de Madrid viuen 3,5 milions de persones. Comenci a imaginar. Imagini que en aquesta Catalunya independent es ressuscita la divisió a les vuit vegueries que ja ningú recorda i en les quals es reparteixen les 43 comarques actuals. Es desenvoluparia un intens debat entre les diferents formacions polítiques per determinar el grau d’autonomia en la gestió dels serveis públics d’aquestes vegueries i la seva relació amb la totpoderosa Barcelona. Hi hauria dues posicions radicals i hi ha arguments per a tots dos. Una a favor de mantenir el control centralitzat del poder i els diners, a l’estil francès. A l’altre extrem: els defensors de buscar fórmules per reequilibrar el territori. Des de la més audaç, que alguns celebraríem, que seria emplaçar la capital de Catalunya a les terres de l’interior (Tàrrega –gran favorita–, Mollerussa, potser Manresa o Vic...), fins a promoure un increment de la competència fiscal de cada territori conforme amb els ingressos i les despeses directes que tinguin. Entre les posicions més dirigistes i les més federals cabrien posicions intermèdies. Fins i tot algun territori, com la Vall d’Aran, podria acabar reclamant un Estatut singular i la recaptació dels seus propis impostos. Més d’un també sol·licitaria que l’àrea metropolitana de Barcelona fos un districte federal (DF) propi, sense incloure’s en les vegueries. Si els pressupostos de la Generalitat actual, quan s’han de repartir els diners d’inversions en infraestructures, ja generen comparacions odioses entre comarques, el repartiment per territoris aixecaria polseguera. On invertir i per què. ¿Caldria valorar més el pes de la població, de la superfície o del PIB a l’hora de repartir els diners? I un tema decisiu per a les comarques que acullen segones i terceres residències i turistes: ¿com s’hauria de valorar a nivell de despeses? Ja m’imagino, des del Baix Empordà o la Cerdanya, un moviment de l’estil: "Barcelona ens roba". L’al·legoria acaba aquí. Que no s’escampi el pànic pel debat del nou finançament autonòmic. Fins que no hi hagi més detalls, millor mantenir la calma. N’hi ha prou amb posar-se en la pell de la resta per buscar solucions plurals , competents i que beneficiïn un creixement d’acord amb els temps.

El més llegit