Singular és un adjectiu que es fa servir per referir-se a una sola persona o cosa i per distingir-les de la resta. Generalitzable també és un adjectiu, que implica la totalitat d’un cos, d’una societat, d’una organització, sense parar esment dels casos especials. Ara bé, la gran diferència entre les dues paraules és que singular ens parla d’una realitat consolidada mentre que generalitzable es refereix a una hipòtesi futura. Que s’estén en el temps. En el cas que ens ocupa –el nou finançament de Catalunya– si una de les definicions del pacte hagués dit singular i general, aleshores, hauríem incorregut en el pecat de l’oxímoron. Dues nocions que, posades de costat en un sol sintagma, es barallen a mort, són contràries per naturalesa. Diuen que va ser Miguel de Unamuno qui va dir que l’exemple més clar d’oxímoron era el diari carlista El Pensamiento Navarro. O és pensamiento o és navarro. Totes dues coses alhora no poden ser.