Regal

És conegut (i envejable) el costum de Josep Maria Pou de viatjar cada mes d’agost a Londres o Nova York per veure teatre. Fa menys d’un any va intuir que l’òpera prima del guionista anglès Mark Rosenblatt Giant (Gegant), li interessaria, i va confirmar la seva sospita poc després, quan va veure la funció al Royal Court londinenc. Allà mateix va decidir que l’obra s’havia de veure a Barcelona i també que ell encarnaria el personatge principal, el famós escriptor per a nens Roald Dahl, immers en l’episodi més polèmic de la seva vida. I vet aquí que, a penes uns mesos després de la seva estrena en el West End, tenim Roald Dahl revivint cada nit en el Romea a la pell de Pou. L’acció de Giant se situa a l’any 1983, després que Dahl publiqués una polèmica ressenya literària plena d’opinions contundents contra els jueus, que va causar irritació al món anglosaxó i molt més enllà, tot i que la seva repercussió en el nostre país fos més que discreta. Allà hi ha el dolorós conflicte entre àrabs i jueus, tan actual com si acabés de sortir d’un dels informatius del dia. També les postures dels diferents personatges, reconeixibles, sí, però més civilitzades del que el món sol oferir. Dahl és una altra cosa, és clar, això ja ho sabíem. Home inclassificable, llenguallarg, apassionat, fins i tot temerari, l’autor d’obres tan memorables com Charlie i la fàbrica de xocolata o Matilda no va dubtar a expressar la seva opinió sobre un assumpte innominable, el mateix que quatre dècades més tard continua forçant els líders mundials a aquest equilibri dialèctic que sempre desemboca en l’ambigüitat. Dahl no sabia ser ambigu, ni tenia la menor intenció de ser-ho. Fins i tot quan va veure amenaçada la seva carrera, es va negar a retractar-se. Va morir sense fer-ho. Només els seus hereus van consentir a corregir-lo publicant la disculpa –¿una traïció? ¿un acte de cinisme?– que tants esperaven. Quina meravella que un espectacle ens proposi reflexionar en lloc d’escapar-se de la realitat. Que convidi a debatre (impossible sortir del teatre sense fer-ho). Quin alleujament que ens tractin com a éssers intel·ligents, sense donar-nos-ho tot mastegament, sense mirar d’eliminar el que pugui molestar-nos. Està clar que una obra sobre Dahl havia de ser contestatària, incorrecta, impertinent, fins i tot una mica insofrible en els seus postulats (com ho era el mateix autor). Quin gran tiberi per a la raó aquests personatges carregats d’arguments, que saben exposar amb educació i respecte. Pensin-ho: no només és un tiberi teatral. És un tiberi d’humanitat, de civisme. Hi ha un moment en què Roald Dahl pregunta a la seva cuinera Hallie (interpretada per Aida Llop) què n’opina de la qüestió candent que els ocupa tota l’estona. Com que la noia no respon, Dahl insisteix: "¿Compraries un alvocat si sabessis que és israelià?". ¿I nosaltres? És inevitable que la pregunta ens interpel·li. Que ens preguntem si compraríem aquest alvocat, per quin motiu. A la fi, la cuinera respon: "¿L’alvocat sap que és israelià?". Gràcies, senyor Pou, per aquest regal.

El més llegit