Paradoxes de la falta de vivenda

La impossibilitat per a desenes de milers de persones, en particular els joves, d’accedir a una vivenda digna i a un preu assequible s’ha convertit en la principal preocupació dels espanyols. Ja fa un temps que ho és i, no obstant, la solució encara és lluny d’assolir-se per més que les diferents Administracions siguin conscients de la magnitud del problema i busquin la manera d’abordar-lo. La qüestió de la vivenda, de fet, està plena de paradoxes. Una d’elles és, sens dubte, que tots els partits polítics assumeixen que és una qüestió greu que han d’afrontar des de les seves responsabilitats en els governs central, autonòmics i locals, i que, no obstant, es mostrin incapaços d’assolir un acord sobre com fer-ho. El rebuig al Congrés dels Diputats a una modificació de la llei del sòl, que eliminaria traves en la gestió urbanística, n’és un exemple, com també ho és el fet que només a Catalunya i en una part del País Basc s’estigui aplicant la limitació del preu dels lloguers. Només en aquestes comunitats es pot testar si es tracta d’una norma efectiva o no. Entre les paradoxes hi ha també el fet que en aquest moment s’estiguin construint més vivendes que en els últims dotze anys, mentre que els preus es disparen a nivells estratosfèrics. Són les lleis del mercat. Com que la demanda és infinitament superior a l’oferta, els preus pugen tant en la venda com en el lloguer. No s’havia construït tant ni a preus tan elevats des que va esclatar la bombolla immobiliària el 2008. Les dades de l’Institut Nacional d’Estadística ajuden a fer-se una idea de la realitat. Des del 2021 s’han entregat 374.000 pisos, però en aquell mateix període es van generar 958.000 noves llars, cosa que suposa un dèficit de 583.000 cases. El Banc d’Espanya també ha alertat en el seu últim informe sobre la manca de vivendes, que xifra entre 400.000 i 450.000, un desajust especialment greu a Madrid, Barcelona, València, Alacant i Màlaga, províncies on coincideix el moviment poblacional cap a a les zones urbanes amb una forta pressió turística. A aquesta realitat cal afegir-ne una altra que complica encara més l’equació, l’escassetat de vivenda de protecció oficial, la construcció de la qual es va frenar després del 2008. Pal·liar aquest dèficit no serà fàcil ni tan sols amb la decisió de la Sareb de transferir sòl per construir-hi 55.000 vivendes ni amb plans com el de la Generalitat per promocionar-ne 50.000 més. Són processos que, per més ràpid que s’abordin, impliquen diversos anys de tramitació i edificació, molt més temps del que disposen les famílies, apressades per aconseguir una vivenda. Però hi ha coses que es podrien fer per agilitzar tots aquests procediments. Com un gran pacte d’Estat que englobi aquestes polítiques de vivenda, agilitzi els canvis legislatius necessaris, coordini totes les administracions que tenen competències en el tema i alleugereixi els tràmits. S’haurien de posar a pensar "en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions", com afirma avui a EL PERIÓDICO el president de l’Associació de Promotors i Constructors d’Espanya, Xavier Vilajoana. La brutalitat de l’enfrontament polític que es viu avui dia no permet, no obstant, ser optimistes.

El més llegit