En el nom del pare

Yolanda Díaz va ser dimarts a la Corunya per acomiadar el seu pare, Suso Díaz, heroi gallec de l’antifranquisme, puntal de la lluita de Comissions Obreres, el dia abans que, al Parlament, s’hagués de dilucidar el futur del president del Govern central al qual ella està adscrita en representació del seu partit, Sumar. Després, quan encara les llàgrimes de la vicepresidenta eren part evident de la seva tribulació, Yolanda Díaz va fer un viatge ràpid a Madrid per donar testimoni civil d’una abraçada a l’home destinat a ser el reu principal de les diatribes. Pedro Sánchez, el seu company de Govern, estava en la pitjor de les circumstàncies polítiques en set anys. Ella seria a distància, però un mandat que va explicar de seguida la va posar més a prop que mai d’aquell amb el qui comparteix habitualment lloc en els escons del Congrés. Podia haver sigut un avís de l’estil dels que ha rebut aquests dies el líder socialista, dels contraris, però també dels seus. En aquest cas ella va buscar un altre missatge, i ho feia, va dir, en el nom del pare. L’home que dimecres passat estava abocat a l’amenaça de la censura o d’altres mocions va rebre d’ella un baló d’oxigen. Una vegada acabada aquesta missió, Yolanda Díaz va tornar com un llamp on una gentada acomiadava un dels obrers que van desafiar les trinxeres de Franco i que van combatre la dictadura fins al límit que només es permeten els herois. La filla de Suso va tornar, doncs, al costat del pare, al tanatori. L’abraçaven amb molts motius, l’hi deien a l’oïda. Ella també compartia el moment com si, a més de la condolença, allà s’hi sentissin les cròniques precipitades que ara se susciten juntament amb les preguntes sobre el futur. El que havia passat al matí era inesperat i allà es donava fe que ella, la filla de Suso, havia sigut vital per a aquest recanvi que ara sembla afectar el futur del seu company de grup. Aquell lloc asèptic, i en aquell moment bulliciós com una escola de nois que s’acomiaden del curs, estava atapeït dels que van ser, en vida, els companys de lluita de Suso, perseguits com ell per un règim que els abocava a la presó o la mort. Semblava que el gest de la filla havia de ser un viatge eixelebrat d’anada i tornada, però va resultar una cosa molt diferent. Aquesta dona que sol citar en les seves intervencions públiques el seu país, Espanya, Galícia, com a inspiració dels seus compromisos polítics, havia dit al Parlament que, en aquest cas, parlava en nom del pare. Va ser una manera de dir que, per a ella, que s’havia canviat d’escó per ser més de Sumar que del Govern, l’Espanya, "el meu país", està en perill. I ella no vol que el canvi es precipiti. Aquesta va ser l’essència del seu crit. Semblava el quadre de Munch llançat contra el sostre de l’hemicicle fins a fer-lo caure sobre l’escó del seu paisà, el líder del Partit Popular. Aquesta coincidència de la mort de Suso resultava una ocasió superior, un mandat civil que l’obligava a ella a ser, en aquell moment, la més pròxima dels que, juntament amb Gabriel Rufián, que aquesta vegada va semblar com si a Pedro Sánchez se li aparegués un arcàngel, o un altre pare civil, van decidir donar-li un respir al soldat Sánchez... Al tanatori es va fer el silenci quan aquella gentada va començar a escoltar les músiques que van acompanyar el comiat del pare de la vicepresidenta del Govern central. Van sonar ecos pròxims de les músiques que, en temps de reivindicació i d’angoixa, com els que va viure Suso Díaz, calmaven l’ansietat dels qui van patir la dictadura, com si ressuscités un temps que ja no tornarà, però que sortia per ser conjurat. Es va escoltar la Internacional com si fos de cambra, hi va haver versos de Rosalía de Castro, de Ángel González, de Vázquez Montalbán. Es van sentir evocacions a la figura de Marcelino Camacho i d’altres herois que, en èpoques molt opaques d’Espanya, van ser llums després de la batalla... De Mario Benedetti, es va acostar aquest epitafi: "No em recordis absent". Em va venir a la memòria, mentrestant, l’episodi final de La lengua de las mariposas, de Manuel Rivas, quan el nen insultava el mestre d’escola enmig de la cridòria que va trencar Espanya en dos. Ara se senten crits com aquells: "¡Criminals, rojos! (…) ¡Assassí! ¡Anarquista! ¡Menjanens!". Ara el so no és la música de la calma.

En el nom del pare

L’home que dimecres estava abocat a l’amenaça de la censura o d’altres mocions va rebre un baló d’oxigen de Yolanda Díaz

El més llegit