¿Gest de socors per a homes?

Una dona a Burgos va haver de fer el gest de socors universal davant la violència masclista per evitar ser violada. Va passar durant les festes patronals. La van envoltar quatre homes i la van intimidar. Un d’ells la va amenaçar per anar a casa seva. Durant el trajecte va començar a abusar de la seva zona íntima, malgrat el rebuig que ella mostrava de manera contínua. Pel camí, a prop d’un hospital, ella va demanar anar al lavabo com a excusa. Allà va fer el gest de socors que una altra dona va identificar. Consisteix a doblegar el dit gros dret sobre el palmell de la mà i després tancar-la fins a formar un puny. L’agressor va ser detingut i ara està en llibertat en espera de judici. Per cert, no vull pensar com deu estar ella, sabent que aquest paio està al carrer. La Policia assenyala en l’informe la por i l’ansietat de la víctima. Temia pel pitjor, per la seva vida. La mateixa situació, amb el mateix final, va passar abans a altres dones que van recórrer a aquest símbol per demanar auxili. A Barcelona, el 2021, una dona el va utilitzar en una consulta mèdica i l’any passat una altra va fer el gest als Mossos des del seu cotxe. Va ser un senyal creat per dones canadenques durant l’aïllament de la pandèmia. Els deien exagerades. El problema és que no va ser una moda passatgera ni temporal. Passada la pandèmia, el que no ha caducat arreu del món és el masclisme. Aquest senyal tampoc es va quedar al Canadà. Es va convertir en internacional perquè en tots els racons del planeta hi ha dones que pateixen el mateix, perquè és un problema no ocasional, sinó estructural. I aquí és on arriben les preguntes: ¿fins quan la prevenció sempre recaurà en nosaltres? ¿Veuen normal haver de crear un gest d’auxili per la quantitat d’agressors masclistes? ¿Quina mena de societat som si la meitat de la població ha de recórrer a un senyal per evitar ser violada o maltractada? ¿Com s’ha normalitzat això, amb la gravetat que suposa, quant a limitació de drets de les dones? Hem assimilat tota mena de recursos de prevenció per a nosaltres sense que aquests individus es vegin afectats en res. Després hem d’escoltar els que diuen que les dones maten i agredeixen per igual... ¿Potser hi ha un gest de socors per als homes, per auxiliar-se de les agressions de dones? No, perquè no el necessiten, perquè no és un patró. Al marge dels que treballen en les forces i cossos de seguretat, ¿quants homes reconeixen aquest gest? Segurament no gaires, perquè no va amb ells. No obstant, entre nosaltres sí que el coneixem més, perquè sabem que no estem fora de perill. Les que no, solen ser les que escolten poc les feministes. I una altra pregunta: ¿quantes ni tan sols han pogut fer aquest gest perquè mai van poder demanar ajuda? És inacceptable que hàgim de continuar creant mesures extraordinàries per salvar-nos. Que tinguem sempre el temor, fins i tot encara que vulguem conèixer algú, de si la cita acabarà de la pitjor manera. El problema no és només haver de crear un senyal per demanar auxili davant un problema evitable. El veritable problema és que el necessitem.

El més llegit