L’amortització de Sánchez

El principal perjudicat per l’agonia de Pedro Sánchez és el PSOE. Per culpa seva, la socialdemocràcia espanyola ha anat perdent els seus valors clàssics. Al seu costat, José Luis Rodríguez Zapatero era un visionari, que es diu aviat. El valor més important que ha enfonsat Sánchez és el de la defensa de la igualtat d’oportunitats, basat a mantenir una educació pública d’excel·lència i premiar la feina ben feta. Fa l’efecte que aquest PSOE s’ha preocupat més per incentivar la vagància, explotar fiscalment els ciutadans que més treballen i facilitar les diferències socials a base de carregar-se la virtut de la meritocràcia. Es consideren progressistes quan són radicalment conservadors. Perquè no hi ha res més conservador que fomentar la subvenció. En comptes d’ensenyar a pescar, donar el peix. I plorar, plorar molt. Un exemple. Les enquestes assenyalen que l’accés a la vivenda és la principal preocupació dels espanyols, sobretot dels més joves. Quan portes set anys governant i continues acusant el de davant que la culpa de la crisi de la vivenda és seva, és no entendre que com més intervencionisme, com més obstacles per generar oferta, com menys defensa de la propietat privada, més s’encareix el mercat. Com confondre l’astronomia amb l’astrologia. ¿I l’envejable creixement econòmic del país? Gràcies al turisme –primer sector de l’economia nacional–, a la despesa pública, a les ajudes europees i, sobretot, gràcies al nivell d’inversió que continuen portant a terme les empreses mitjanes espanyoles per continuar creixent i expandint-se, Espanya va millor. Sobretot, van millor aquelles companyies menys dependents del BOE i dels diferents nivells burocràtics. I, si hi ha llocs d’Espanya que creixen, també es deu a les polítiques autonòmiques i locals que faciliten la inversió en ubicacions molt concretes. I encara sort de la immigració, senyores i senyors de Vox i Aliança, que assumeixen feines que els indígenes no volen fer, per allò de no embrutar-se massa les mans. Sánchez se n’anirà. Demà, passat o d’aquí sis mesos. Ja està amortitzat. Qualsevol capità a qui l’hagin enganyat (em resisteixo a creure que tot l’esquema de corrupció es va fer sota el seu coneixement) el seu primer oficial, el seu cap de màquines, el sobrecàrrec en cap i el vigilant de seguretat, abandonaria la nau per donar-l’hi a algú que controli les competències necessàries i suficients. Si és possible, procedent d’un altre vaixell de la mateixa flota. Els capitans són els últims a abandonar el vaixell que s’enfonsa; però, en aquest cas, el PSOE ha de canviar de capità per evitar enfonsar-se. Encara té temps. Si Sánchez triga més del compte a abandonar el timó del partit, l’únic que sobreviurà amb cert pes del socialisme serà, aïllat, com una Illa, el PSC a Catalunya. A Pedro Sánchez se li ha posat cara d’amortitzat i a Alberto Núñez Feijóo de candidat a conseller delegat (en anglès CEO) en potència. És clar que, com escrivia l’altre dia, les profecies són profecies.

El més llegit