Un dels grans invents de la política moderna és haver aconseguit col·locar la immigració en el centre del debat de totes les societats occidentals. Perquè no hi ha res més normal, més històric, més recurrent, que el flux de persones que fugen de la pobresa, de les guerres, de les injustícies. Hi ha una guerra a Síria, a Ucraïna, al Sudan, hi ha misèria a Hondures, Etiòpia o el Marroc, i hi ha gent d’aquests països, normalment homes joves, que arrisquen les seves vides a la recerca d’un futur millor. Fugen, clar que fugen: ¿no faríem tots el mateix? La gran novetat, la creativitat perversa, és haver aconseguit inculcar una por atroç, irracional i injustificada cap als nouvinguts i convertir aquest terror en material ideològic per impulsar l’extrema dreta. No ens enganyem: els partits ultres, a França, a Alemanya, als Estats Units de Trump o a Espanya, s’alimenten únicament d’aquesta ficció, el temor del diferent, que curiosament està basat en xifres ridícules. Des de principis d’any, i tot i que alguns proclamin l’apocalipsi, han arribat il·legalment a Espanya menys de 15.000 persones, sobre una població de gairebé 50 milions. ¿De què estem parlant, llavors?