La setmana passada era possible fregir uns ous al carrer de moltes ciutats espanyoles. Literalment. Les pedres de la calçada podien arribar a temperatures per sobre dels 60 graus. Trepitjar el carrer descalç era una proesa de faquir i fer-ho amb calçat lleuger, anar cuinant peus d’humà al forn. Deambular per la ciutat s’ha convertit en una gimcana. Saltant d’ombra en ombra, seguint la copa dels arbres. Corrent a buscar alberg a la façana nord de cada illa. Esperant que el semàfor es posi en verd protegint-te sota els porxos. Cada segon sota la mirada de Lorenzo es converteix en un suplici. Oblidar-se les ulleres de sol o no portar la gorra per als calbs, una temeritat. Moltes persones ja surten amb la cara empastifada amb crema de protecció 50. Els metges ho recomanen, davant el gran augment de càncers de pell. I això tot just acaba de començar. Els registres es van batent any rere any, fins al punt que ja no ens inquieta. El que és normal és l’anormalitat. Als anys 70 arribar a 30 graus era un rècord. Avui passem dels 40 sense immutar-nos.