Tinc amics que, fa temps, van ser donants d’esperma. En parlen amb una barreja d’humor i d’inquietud. L’humor, és clar, prové de les circumstàncies en què ho van fer. La cambra privada de la clínica, les revistes pornogràfiques, una certa consciència de la celeritat amb què havien d’actuar. Ho comenten com si fos una aventura adolescent que, de fet, és el que va ser. Quan eren estudiants, van cobrar una determinada quantitat de diners i es van desentendre de la donació. Hi ha mecanismes legals que fan que sigui impossible seguir el que en podríem dir la traçabilitat del producte. El "producte (sic) no té dret a reclamacions", diuen els fills que van néixer d’aquelles donacions. El donant no sap si el seu esperma ha derivat cap a l’efectivitat procreadora i els receptors tampoc no tenen notícia de qui és el pare biològic. Les empreses parlen de complicacions legals i afectives si obrissin els arxius, mentre que els Fills i Filles de Donants, una associació, denuncien que el negoci justament rau en l’anonimat.