Fa uns dies, la Rosa em va explicar que, des que va morir la seva mare, el 2017, associa amb ella peces de vestir. Ho fa en qualsevol moment. És igual on sigui. Es fixa en el vestit de la persona amb qui s’ha creuat, o amb qui ha entaulat una conversa a la feina. Aquest va ser el nostre cas. Jo portava un peto de lli de ratlles grogues i blanques que la Rosa mirava mentre m’explicava, amb els ulls brillants d’una emoció que no acaba en plor però que commou, que la seva mare va ser modista i per això la roba, el seu teixit, els colors, li porta a un moment de la seva història amb ella, a un lloc de la seva memòria. Són records que la Rosa, a qui la seva mare va llegar el costum d’evocar els seus morts sempre des de l’alegria, no vol perdre, per això s’ha plantejat escriure’ls, preservar-los de la ferocitat de l’oblit. Fes-ho, li vaig dir, animant-la a emprendre un viatge que a mi em va costar dècades afrontar i que potser segueixo en ell.