Trump auxilia Sánchez

Chus Viana, polític incondicional d’Adolfo Suárez, va rebre a casa el president del PNB, Xabier Arzalluz, i el lehendakari Carlos Garikoetxea, disposats a fitxar-lo. Es va resistir dient que era "basquíssim", alabès i patriota, però no nacionalista. "¿Però què ho impedeix?", preguntaven, esgotats, els visitants. Viana explicava divertit que els va foragitar, dient-los: "No puc ser nacionalista perquè a mi m’agrada riure algunes vegades". Això mateix podria aplicar-se a gent del PP –no tothom– després de set anys sense riure. Celebraven el maig del 2018 que havien aprovat els Pressupostos, quan una inesperada moció de censura Mariano Rajoy els va treure del poder. Des d’aleshores, odien Pedro Sánchez i expressen el seu agre malestar. El grup popular del Congrés s’ha superat aquesta setmana amb esbroncades contra el Govern com hooligans dels que denigren els estadis. Que el gabinet de Sánchez caurà un dia o un altre ho sabem tots; però esgarrifa pensar que la responsabilitat de l’Estat pot quedar en mans d’aquesta tropa enfurismada. Qualsevol assessor del PP s’hauria d’atrevir a traslladar-los que la imatge és deplorable. Aquesta mateixa setmana de calor asfixiant i incendis polítics devastadors, un advocat de l’Estat i dos consultors, peperos confessos, admetien que "ja teníem Sánchez fregit amb això de Cerdán, enfonsat, i arriba Trump a llançar-li un salvavides". De passada, Sánchez ha incendiat els parlaments d’Europa, recriminant l’oposició als seus governs per no haver pres distàncies amb la despesa armamentística del 5% del PIB, "com va fer el president espanyol". Núñez Feijóo ho ha resolt acusant-lo de "dividir Europa", però sense donar explicacions convincents del que ell faria en el Govern davant el despropòsit del 5% El laborista Keir Starmer al Regne Unit ha hagut de retirar retallades socials per una plantada de cent dels seus parlamentaris. I el que vindrà. De manera que amb l’oxigen vital de Trump i amb l’aplaudiment de les oposicions europees, Sánchez continua respirant. I qui sap si resant, perquè dos altres informes pendents de la investigadora UCO no li revelin més corrupteles en el seu partit, o en el seu Govern. La seva militància està dolguda i avergonyida. "No hi ha dret, a això", sentencien en cinc paraules. Però la pregunta més estesa aquests dies conté un sol verb: "¿Aguantarà?". Ja se sap a qui es refereix la incògnita. A Sánchez. Fins fa tres setmanes la mateixa pregunta es referia sempre a Carlos Mazón, impertèrrit rere 227 ciutadans ofegats mentre ell passava una tarda de festa. Això de Sánchez li suposa un respir. Quina carambola: de Trump a Mazón, passant per Sánchez. A Espanya pot passar qualsevol cosa. Per a alguns socialistes que no ho veuen tot perdut, si Sánchez passa el 5 juliol, renovarà la direcció del partit. I si després arriba al setembre remodelarà el Govern. La pregunta clau és amb qui farà aquests canvis. ¿Queda algú amb capacitat de lideratge, després de no haver deixat créixer alternatives? ¿Qui acceptarà ser ministre de Sánchez en aquesta situació? Ningú sap res. Potser l’UCO.

El més llegit