¿Per què l’OTAN?

L’escuma política tan bruta ens allunya dels arguments centrals i d’atendre la connexió entre l’actualitat convulsa i l’experiència històrica. L’obsequiositat de Mark Rutte, secretari general de l’OTAN, cap a Donald Trump no és un episodi de melositat: d’una banda, és un intent per evitar el fraccionament de l’Aliança Atlàntica i alhora el ressò d’una dependència fundacional perquè els Estats Units han aportat sempre més el que va ser una iniciativa d’Anglaterra, França o Holanda. I és un fet que fins ara l’article 5 del tractat només ha estat invocat una vegada, en l’atac contra les Torres Bessones l’any 2001. Des de l’abril del 1949, l’OTAN ha resultat ser una de les coalicions més encertades de la història, amb els tancs soviètics a les portes de la vella Europa. Va caure el mur de Berlín. Tot això té alguna cosa a veure amb la nostra llibertat. Ara, com s’ha vist a la cimera de l’OTAN a la Haia, mentre Putin bombardeja Ucraïna i la Xina aconsegueix una marina de guerra potentíssima, tenim que l’inquilí de la Casa Blanca és un ésser busca-raons, aliè als usos diplomàtics, un ego paquidèrmic amb estratagemes de nen dolent. Això incomoda la majoria de socis europeus de l’OTAN, però la prioritat no és enfrontar-se a Trump sinó preservar l’OTAN, perquè les tesis sobre la fi de la història eren il·lusòries i la guerra sempre serà guerra, amb arcabussos o amb drons. El primer deure d’un Estat és protegir els ciutadans d’amenaces exteriors. Per això els líders europeus –en general– sospiren i confien que algun dia hi hagi un altre president nord-americà, més tractable. Tot i així, saben que han d’incrementar l’aportació als pressupostos de l’OTAN. Això pesa més que els gestos tan desdenyosos de Trump o la versió maniquea d’Europa que propala el seu vicepresident. És un component actual de la Casa Blanca però n’hi va haver un altre amb el pla del general Marshall i amb Dean Acheson i el seu impuls a l’OTAN. Si mirem cap enrere, al Congrés de Viena, que va intentar recompondre les destrosses de l’era napoleònica, el que importa no són els balls ni el llibertinatge sistemàtic sinó els resultats. Segles després, Europa té un sistema institucional, una Unió Europea de vegades bizantina però que ja compta amb 27 socis i en venen més: no hi hagué efecte Brexit. Luuk van Middelaar subratlla que l’origen d’un ordre polític europeu és un esdevenir lent, entre crisis i drames. Hi ha una enorme desproporció entre la instantaneïtat d’un clic al teclat d’un trader i el llarg procés legislatiu de 27 països. Es podria dir el mateix del sistema decisori: és tot el contrari d’una república presidencial. Això fa molt morós decidir en matèria de defensa i seguretat. L’OTAN ha viscut no poques crisis però la veritat és que és aquí i el Pacte de Varsòvia, no. Queden Putin, el terrorisme i l’enigma xinès. Per què l’OTAN? A pesar de tot, els Estats Units i Europa es necessiten de manera mútua.

El més llegit