Quan Aznar no va encertar

El 16 de febrer de 2022 vaig tenir l’oportunitat de dialogar amb l’expresident del Govern espanyol, José María Aznar, en un acte al Círculo Ecuestre de Barcelona. Li vaig fer dues preguntes sobre imminents temes d’actualitat. La primera: "¿Considera que Pablo Casado acabarà sent president del Govern espanyol?". Resposta: "Crec que serà el nou president del Govern, desitjo que ho sigui i crec que, quan ho serà, serà un bon president". Segona pregunta: "¿Creu que Vladímir Putin ordenarà la invasió d’Ucraïna?". Aznar, que al seu llibre Retratos y perfiles recorda l’entranyable dinar que va compartir amb la família Putin a casa seva, va respondre que dubtava que s’atrevís a envair. El 23 de febrer, Casado ja no era el president del PP i, l’endemà, Rússia envaïa Ucraïna. Profetitzar és un mal negoci, fins i tot per als qui han de tenir més bona informació que ningú. Imagino, tot i que no en tinc proves, que Aznar no sabia el cop a foc lent que es gestava contra Casado, avui embarcat en el sector financer com a recaptador de fons que inverteixin en el sector de la defensa. Igualment, tampoc imagino que l’antiga bona relació d’Aznar amb el dictador rus li permetés conèixer-ne els objectius bèl·lics. Els expresidents del Govern sempre donen joc per avivar el debat públic i posar zitzània o vaselina quan més cal, fins i tot en el partit polític que van controlar amb mà de ferro. També saben donar lliçons, amb els ulls posats en el passat, lliçons que combinen amb les seves conferències pagades per clients ansiosos d’escoltar-los o la seva presència en consells assessors de diversa índole. Si són empreses estrangeres, molt millor. I encara més si les assessories es fan a governs llatinoamericans de dubtosa respectabilitat democràtica. Aznar va fer coses molt bones, fonamentalment en el terreny de l’economia; d’altres de regulars i alguna de pèssima i sinistra (ai, el suport a la invasió de l’Iraq i les mentides de l’atemptat terrorista de l’11-M de 2004). El mateix li va passar a Felipe González, amb un mandat que el 1996 va acabar estavellat contra els pitjors casos de corrupció que hi ha hagut a Espanya i que van esquitxar des de la cúpula del Banc d’Espanya fins a la de la Guàrdia Civil. José Luis Rodríguez Zapatero va viure de la frívola il·lusió que teníem el millor sistema financer del món. Així ens va anar. En el seu historial: negociar el final d’ETA. ¿Mariano Rajoy? Va afrontar amb valentia els canvis econòmics que requeria Espanya després de la dura crisi iniciada el 2008, però ni va voler ni va saber enfrontar-se al moviment processista català. La història els acabarà jutjant a tots ells, amb els seus clarobscurs. Passarà també amb Pedro Sánchez, a qui González considera un traïdor del socialisme que ell va crear, a propòsit de l’amnistia als encausats del procés. No votarà el PSOE actual, ha dit González aquesta setmana en una entrevista amb Carlos Alsina a Onda Cero. Embarcats en plena espiral preelectoral, que no canti ningú victòria i esperi derrotes. Tot va accelerat. Els girs poden ser sobtats. Com les profecies.

El més llegit