Fins fa quatre dies, seguia tot el sarau al voltant dels senyors Koldo García i José Luis Ábalos amb la intensitat de qui ha començat una sèrie televisiva sense haver-s’hi quedat enganxat. De tant en tant, en una tarda d’avorriment, potser hi tornes, a veure si era cert que es tractava d’una sèrie tan bona i que has tingut un mal començament i que "millor que hi tornis, que t’agradarà". Però no era el cas. Tot el que llegia o sortia publicat, des de les activitats fraudulentes d’aquests individus fins a les gravacions barroeres d’homenots, des de les acusacions a familiars de Pedro Sánchez a les gravacions infames o a les pràctiques obscures d’empresaris i les acusacions contra l’anomenada policia patriòtica, des de les proclames acusatòries de la dreta i l’extrema dreta fins als assots i la fustigació pública contra el govern de coalició d’esquerres, tot, em semblava l’argument d’una sèrie de segona divisió, un vodevil entatxonat de mala fe, de mentides i subterfugis, que passava en un país llunyà i del qual en sabia el mínim per no quedar malament en una conversa entre amics.