Resistència numantina

Reunificació de forces, blindatge de les muralles i resistència a la Numància de la Moncloa: aquesta és l’estratègia plantejada per Pedro Sánchez per resistir l’embat de l’escàndol moral i polític que l’ha situat contra les cordes. Conscient que l’única via que li queda per sobreviure al cataclisme és justament la de mantenir-se a la presidència, Sánchez ha optat per la fórmula que millor domina: tancar files, moure les peces mínimes i deixar que el temps passi. Al capdavall, és un polític virtuós en l’art de la resiliència. Amb aquesta decisió, ha rebutjat les altres alternatives: l’avanç electoral, que molts del seu partit voldrien; la moció de confiança, impossible sense l’aval dels quatre de Podem, i fins i tot alguna opció lluminosa o il·luminada, estil situar Zapatero en una investidura alternativa. És cert que la resistència sembla l’opció que dona més control a Sánchez per capejar el temporal en temps real, però, tanmateix, no li garanteix el control de les futures inclemències. En especial, no pot controlar les noves proves i sobretot els nous àudios que té a l’armari Koldo, aquest Villarejo 2.0 que l’ha posat a la picota. I, d’acord amb el rum-rum que recorre els passadissos del poder mediàtic, són àudios encara més repugnants, més escandalosos i, en conseqüència, més destructius. Resistir davant el temporal és una opció, sempre que no estigui arribant la tempesta perfecta. De moment, Sánchez ha fet de Sánchez. D’entrada, s’ha santificat com a garant de la puresa política del seu partit, una mena de PSOE net en detriment de la brutícia dels altres. No cal dir que aquesta santificació no resisteix l’exercici de l’hemeroteca, però la política tendeix a tenir memòria de peix. Alhora, ha aprofitat per circumscriure la xarxa de corrupció al simple error de dues persones de confiança (Koldo, fora del cercle), que suposadament van ser seduïdes per la banda fosca de la força. Desconeixement i traïció, els dos escuts de la seva responsabilitat. Però les evidències d’un entramat corrupte que presumptament va actuar durant anys dins del sistema converteixen la seva afirmació en una presa de pèl, perquè, en el millor dels casos –si res nou no l’esquitxa directament–, o ha pecat per no assabentar-se d’anys de corrupteles dels seus col·laboradors més propers, o ha pecat per amagar-les. En aquest sentit, accions com l’intent de silenciar Ábalos –¡via Santos Cerdán!– oferint-li pagar-li l’advocat i un sou en una consultora de l’òrbita del PSOE, a banda de rehabilitar-lo si no sortia condemnat, fan estralls en l’afirmació de la pulcritud del partit. Finalment, ha practicat l’esport que li resulta més eficaç: atiar la por a la dreta ferotge i presentar-se com una Agustina d’Aragó del progressisme irredempt. És a dir, s’ha reivindicat a través de la maldat dels altres, ara que la bondat pròpia està molt tocada. En aquest sentit, ha estat una roda de premsa penosa i sobreactuada en què la pràctica del ventilador ha semblat més desesperada del que acostuma a ser. Emperò, i més enllà de la performance del moment, la qüestió ja no és si el temps guanyat el salva de la crema, perquè sembla garantit que l’escàndol encara té molt recorregut per créixer. La qüestió és com resistiran els partits de la investidura el desgast que els representa un terratrèmol d’aquestes dimensions. Especialment a Junts i al PNB, els únics partits que encara tenen joc per córrer. Els altres, fusionats com estan amb el PSOE, són previsibles, per bé que Podem podria fer l’espantada crítica que l’ajudaria a fer el sorpasso a Sumar. Junts i el PNB, en canvi, es mouen en un territori ideològic menys definit que, teòricament, els atorga més independència. ¿Com s’ho faran per no quedar arrossegats pel podrimener que empastifa Pedro Sánchez? A diferència d’ERC o Bildu, tant el PNB com Junts han marcat sempre les distàncies amb el PSOE i han demostrat que la seva aliança era utilitària i es basava en acords concrets, però que no eren la crossa del PSOE. Però, si l’escàndol creix, hauran de prendre una decisió quirúrgica, si no, no podran justificar el manteniment del suport. Potser no el faran caure, però tampoc el podran mantenir. De moment, tots tenen temps prestat, però serà un simple temps robat que s’esgotarà quan surtin els àudios. Com Numància, la Moncloa no resistirà.

Resistència numantina

El president del Govern ha optat per la fórmula que millor domina: tancar files, moure les peces mínimes i deixar que el temps passi. Al final, és un polític virtuós en l’art de la resiliència

El més llegit