Fa fàstic

Em fa molt fàstic, em repugna i m’avergonyeix. Arriba un moment en què si no dius el que penses és perquè acceptes el que està passant, i jo no puc més amb el desprestigi institucional, de corrupció i de falta de principis. Per això ho denuncio. No em val dir que tots són corruptes, sempre he rebutjat l’"i tu més" o posar el ventilador per repartir la merda. No em val. Sé de la Gürtel, la Kitchen, la policia patriòtica, el 3% català i els eros a Andalusia. I encara més. Ningú queda lliure de culpa. Tot és molt trist i indignant, però el que està passant ara va més enllà, no sé si en quantitats, perquè el tema dels eros s’han emportat la palma, però sí en gravetat per la gent a qui esquitxen, que en aquest cas són els dos últims secretaris d’Organització del PSOE, mentre que també hi ha sospites greus de comportaments incorrectes del fiscal general de l’Estat i de la dona i del germà del president del Govern. ¡És massa! Ja no val a donar la culpa a "la màquina del fang" o a Ayuso, per criticable que també sigui el seu nòvio. Ignoro la força dels indicis o proves en contra de cada un d’ells, que és el que els jutges hauran de decidir, però el refranyer afirma que quan els gossos borden és perquè alguna cosa han sentit, que l’avarícia trenca el sac i que tant va el càntir a la font que al final es trenca. En una democràcia com la nostra ningú està per sobre de la llei, per molt que el fins ara president de la Diputació de Badajoz, que de Gallardo té poc, hagi buscat un aforament exprés en un exemple de frau de llei que cap partit amb una mica de dignitat hauria de permetre. Igual que em resulta penosament sospitosa la feble reacció del PSOE amb Leire Díez, que potser és una santa, però que fa pudor de màfia siciliana perquè els últims informes de l’UCO, aquells en què aquesta senyora treballava per desacreditar-los, no deixen dubtes sobre els obscens repartiments de comissions entre el tal Koldo, Ábalos i Santos Cerdán. Si la dona del Cèsar ha de semblar i ser honesta, ¿què hem de dir del propi Cèsar i d’aquells que formen part del seu cercle més íntim? Tornant al refranyer, digue’m amb qui vas i et diré qui seràs. I les companyies de Pedro Sánchez no podien ser pitjors... malgrat que podia triar entre quasi 50 milions d’espanyols decents. Un president no pot escollir el seu germà, que també li dona maldecaps, però se li ha d’exigir que triï bé els seus col·laboradors més estrets i, si no ho fa, ha de pagar-ne les conseqüències. No n’hi ha prou a fer careta de pena, demanar perdó, dir que ho ignorava i centrar el problema en el partit (¿hi ha també finançament irregular?) per mirar d’exonerar el Govern que presideix. Primàries del 2014 Jo no dic que Pedro Sánchez sigui corrupte perquè no ho sé, però en una de les converses revelades per l’UCO Santos Cerdán va demanar a Koldo que fiqués irregularment dues paperetes a l’urna de les primàries del 2014 en les quals Sánchez va ser elegit secretari general. I una cosa semblant ha explicat també Tomás Gómez, un socialista que va estar en l’executiva, en una conversa amb Susana Griso, en la qual va dir: "Jo he vist Pedro Sánchez donar una ordre per ficar una urna darrere del biombo per intentar canviar el resultat d’una votació". Fa molta mala olor, perquè denuncia un estil repugnant de fer política. I la veritat és que aquest PSOE és irreconeixible. Un ministre de Felipe González em va dir un dia que haurien de crear "les vejentudes del PSOE" (la gent gran) per posar-hi una mica d’ordre. Afortunadament, hi ha també gent jove, com Eduardo Madina, apartat al seu dia per Sánchez, per regenerar la política i tornar la dignitat al partit. Tot i que només fos per estètica, Pedro Sánchez ha de dimitir, o almenys convocar una qüestió de confiança, i, tot i que només fos per a la història, Alberto Núñez Feijóo ha de presentar una moció de censura, perquè es retratin els partits i també tots els diputats del Congrés. Els espanyols tenim de dret a saber el que cadascú pensa. Fa temps que Daron Acemoglu, Nobel d’economia, estudia la relació entre la qualitat de les institucions i la riquesa dels països. Siguem dignes i no posem en perill el que tant ens ha costat aconseguir.

El més llegit