Continua el sainet sobre la possible oficialitat del català en les institucions de la UE. El Govern de Pedro Sánchez fa un parell d’anys que insisteix en el tema a petició de Carles Puigdemont. Ha anat superant tots els arguments en contra (el cost, no establir precedents, etc.) però sembla molt i molt difícil que aconsegueixi la unanimitat que necessita. En aquest context cal fer algunes preguntes incòmodes. ¿De veritat estan convençuts els que ho demanen que l’oficialitat a la UE resoldrà els desafiaments que pateix la llengua catalana? El català pateix –com altres llengües amb pocs parlants i sense ostentar el monopoli lingüístic en cap Estat– el fet que avui dia que un idioma s’utilitzi a l’escola, a la televisió i en l’administració no assegura que se n’estengui l’ús. Els espais informals de comunicació, des de la música fins a les xarxes, marquen una tendència homogeneïtzadora que només pot revertir la voluntat dels parlants i no sé fins a quin punt l’oficialitat a la UE ho farà.