No calia ser un analista experimentat o un endeví amb bola de cristall per preveure que el català no superaria la prova del Consell de la UE per esdevenir llengua oficial de la Unió. Els dies previs a la votació que finalment no s’ha fet ja s’havien filtrat posicions contràries (o dubtoses, per als més optimistes) a l’entronització de la llengua com una més de l’ampli ventall de llengües reconegudes a Europa. S’ha ajornat la decisió, com ja va passar fa un any i mig, i com probablement passarà el mes de juny i potser també el setembre, que és quan es tornarà a reunir el Consell. És a dir, res de nou sota el sol. ¿Hi havíem abocat esperances? Vull pensar que sí, que n’hi havia que hi veien escletxes per fer possible la unanimitat. I també vull pensar, perquè se n’ha parlat a bastament i tenim dades concretes i tangibles, que tant la proposta com les gestions del govern espanyol han estat fonamentades i sinceres. I intenses. Cadascú es lliure d’opinar si l’acció governamental respon a una estratègia possibilista en la qual s’han esmerçat una gran quantitat d’esforços, sabedors de la molt probable negativa europea, o si realment ha estat un projecte sòlid per part del govern, més enllà dels pactes amb Junts. Si ha estat, en definitiva, una estratagema basada en gestos ampul·losos que ja sabien d’antuvi que no desembocaria en el reconeixement del català o si la maquinària diplomàtica espanyola ha optat no solament per cremar pólvora, sinó per disparar amb bala i marcar una línia d’actuació política a Brussel·les.