El mal tràngol de cada fi de curs

Corren per les xarxes, aquesta forma virtual de compartir la dissort, missatges de professors que relaten experiències tremebundes amb alumnes que els han armat un escàndol a classe al saber que havien sigut suspesos. No hi ha una bona manera d’explicar a un estudiant que no ha arribat al nivell mínim per seguir el curs, per evitar més hores d’estudi, nous exàmens. El que hauria d’existir és una manera civilitzada de poder prendre aquesta decisió sense exposar-se a amenaces, problemes potser amb els pares de l’alumne, un tercer grau davant la direcció del centre per argumentar el suspens. Cada any, aquest tràngol en què es converteixen els exàmens de final de curs, en especial els que precedeixen la selectivitat, desgasten més professors, alumnes i famílies: l’estrès és un virus que es propaga i tots els que s’han embarcat en aquest momentum que coincideix amb les primeres calors de la primavera eclosionen en aquests temps de polarització, de "la culpa és de l’altre". L’educació compartida no té una fórmula màgica: hi ha famílies molt més implicades en el desenvolupament educatiu dels seus fills que els professors, desmotivats o incompetents davant la seva tasca, cada cop més complexa, amb actualitzacions constants tecnològiques i canvis del model educatiu. Mestres sense eines reals per lidiar amb adolescents problemàtics que requereixen una atenció especial. Sense anar més lluny, els casos detectats d’alumnes amb autisme augmenten un 400% des del 2011 i amb dades a la mà del curs passat, a Espanya hi ha 91.877 col·legials amb autisme. Els pares desconcertats també existeixen. El ministeri ofereix cursos de parentalitat per ajudar les famílies a posar en pràctica tècniques amb què puguin exercir l’autoritat sobre els seus fills. Pares i professors s’uneixen de vegades contra un enemic comú, la tecnologia, primers ordinadors, després els telèfons mòbils, ara la intel·ligència artificial. Aquest curs que deixem enrere és el primer en què el ChatGPT ha irromput a les aules i la comunitat educativa ha hagut d’afrontar que l’ús de la IA pot pervertir el control de l’aprenentatge dels que la utilitzen malament, si és que els enxampen. La intel·ligència artificial ha de ser una eina per complementar un treball, no la fórmula que l’elabori: alguns mestres han començat a recórrer a exercicis orals o presencials per revisar que el coneixement dels alumnes demostrat en els seus treballs és real. Mentre seguim despistats amb els mals resultats acadèmics dels nostres estudiants, inquiets per la baixa tolerància a la frustració que demostren quan se’ls suspèn, altres experiències educatives que acullen la IA a l’aula com acaben d’implantar a Estònia demostren que en lloc dels cercles de negativitat i destrucció mútua, altres formes de creixement educatiu són possibles. Els riscos no s’han de menysprear, però sempre serà millor avançar de bracet per continuar sotmesos a la paràlisi que neix de la incomprensió i el rebuig de la societat en què convivim.

El més llegit