No hi ha conversa privada a Catalunya en què no aparegui algun comensal que assegura haver vist una enquesta secreta que pronostica que l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols aconseguirà en el pròxim cicle electoral 10, 15, 20 diputats... N’hi ha algun que s’enfila i anuncia que empataran amb Junts. Sense negar la puixança de les forces d’extrema dreta, fa la sensació que, de tant anunciar que ve el llop, ens mossega abans de temps. Passa, per exemple, amb les eleccions als països europeus (Romania, Alemanya, Portugal), en què anunciem a so de bombo i platerets el bon resultat dels partits extremistes, però després no destaquem que no arriben a governar gairebé mai. És un exercici de normalització d’aquestes formacions que acaba per convèncer els ciutadans que a Europa és cool que governi l’extrema dreta. Les excentricitats de Trump rematen aquest fenomen que sembla sortit de la factoria de Steve Bannon en què caiem de quatre potes. Fins i tot postcomunistes com Žižek proclamen sense rubor, aquesta setmana ho ha dit a El País, que ara els revolucionaris són d’extrema dreta, gairebé amb enveja.