Un subjecte, diguem-li A, recrimina a un altre, B, que tingui estómac per veure el Mundial de Qatar, sabent que han mort més de 6.000 persones a les obres relacionades amb el campionat. B s’ho calla i no comenta els partits amb A, però secretament els veu i, tres anys després, llança el contraatac: ¿com pot ser, A, que no et faci vergonya veure Eurovisió, mentre Israel comet un genocidi a Palestina? Tu cantant al sofà i ja han mort 20.000 nens: van quedar segons i no van aturar la matança ni durant la retransmissió. Llavors, C, ni eurofan ni futboler, s’omple de raó, però no hi ha res que uneixi més que l’atac a un tercer: A i B li retreuen que pugui consumir de manera compulsiva roba de multinacionals del tèxtil que tenen un munt de gent en règim d’esclavitud assalariada en països com Bangladesh. Per sort, apareix D, que intenta temperar el debat, però que en surt escaldat: amb quina autoritat parles tu, que ja t’has comprat l’abonament per a aquell festival de música propietat d’un fons d’inversió amb interessos en els assentaments de Palestina. A E, que acaba de demanar una hamburguesa, se li parla dels excessos de la indústria càrnia i a F, que no apaga mai l’aire condicionat i que sempre envia mems fets amb IA, dels recursos hídrics que es gasten per mantenir el seu sobrepès i les seves brometes.