Fàbriques d’habitatges

Construmat, el principal saló espanyol dedicat a la construcció, va tancar ahir les portes amb 22.000 visitants, un 6% més que l’any anterior. Molt lluny de les xifres del 2007 (300.000 visitants), en plena eufòria del maó i just abans de l’esclat de la bombolla de la construcció. Però aquest no és temps de bombolla. I en gran part tampoc ja de maó, sinó d’impuls de noves tècniques de construcció més eficients, sostenibles i àgils. Espanya s’enfronta en l’actualitat no a una sobreoferta de vivenda que el mercat no va poder absorbir i basada en un endeutament massiu i insostenible, sinó just al contrari, una oferta insuficient i escanyada, desajustada davant el nivell d’ingressos de la major part de llars i el volum d’una demanda creixent i insatisfeta. El 2025, Construmat és un saló en el qual un fòrum com el Sustainable Building Congress ha posat sobre la taula les principals inquietuds a què ha de donar resposta i adaptar-se el sector: la necessitat de vivenda social i també assequible per a la gran majoria de la classe mitjana, com recordava en aquestes pàgines el president del saló, Xavier Vilajoana, nous conceptes com la biohabitabilitat i noves eines com l’aplicació de la intel·ligència artificial en camps com el disseny urbà. Els premis Construmat són una mostra més d’aquest canvi d’escala, sensibilitat i necessitats: han ser guardonats un projecte de vivenda social, un hospital infantil i la rehabilitació d’una finca rural per convertir-la en un hotel. Mentrestant, en l’àmbit institucional es continua donant voltes entorn de propostes de mesures de fiscalitat que només en alguns casos –iniciatives com la proposta de desgravacions als propietaris que ofereixin als seus arrendataris preus per sota del mercat– semblen orientades a alimentar de forma efectiva l’augment de l’oferta, mentre que d’altres es podria esperar més aviat que es converteixin en el contrari d’un estímul. Traspassar aquestes propostes al BOE pot fer-se amb més velocitat que la que es pot esperar d’altres estratègies més substancials però a més llarg termini, com els plans públics per disposar de sòl, finançament i iniciatives que permetin complir els objectius d’ampliació del parc de vivenda social i l’oferta de vivenda a preus assequibles. Els operadors del sector han aprofitat de nou l’ocasió per reclamar mesures com l’agilitació de l’ús de sòl o immobles avui no disponibles per a habitatge. I en aquest context es presenta, com un instrument perquè les bones intencions no es difereixin a un futur indeterminat, la promoció de la vivenda industrialitzada, un conjunt de tècniques constructives que van molt més enllà de l’antic i poc prestigiat concepte del mòdul prefabricat. Actualment, només el 5% del mercat de vivenda respon a aquest model, davant el 40%, per exemple, de Suècia. El perte llançat a principis de mes per dinamitzar aquest sector, dotat amb 1.000 milions d’euros en crèdits tous adaptats a les particularitats d’aquest sistema i 300 més per capitalitzar noves iniciatives empresarials, és un primer pas. Les noves tècniques d’edificació estalvien recursos i, sobretot, temps. La resposta a un problema que exigirà anys d’esforços, vista la seva dimensió i complexitat, no pot carregar, a més, amb llasts addicionals ni en la tramitació dels procediments administratius ni en la seva execució.

Fàbriques d’habitatges

Un problema ja per si mateix enorme no pot carregar amb un llast addicional en la burocràcia ni l’edificació

El més llegit