Quim Gasch, il·lustre de la Cerdanya

La vida et posa pel camí persones que t’ajuden a construir-te. Ho fan sense intenció, ni objectius, simplement actuant amb una personalitat pròpia i honesta. Acostumen a ser bons contacontes, recuperadors de la tradició oral, narradors d’històries que en altres temps van ser certes o inventades. La ficció apropa molt més del que sembla la realitat. Així que davant d’aquests personatges únics cal deixar-se emportar i ballar amb ells. Quim Gasch, l’il·lustre de la Cerdanya de Ca l’Andreu, ballava fins i tot amb botes de pluja. Dansava i cantava, sempre fora de to, i ho feia amb una personalitat estentòria. El Quim ha mort als 89 anys al seu poble, Travesseres, un lloc dissimulat, que, expliquen els padrins, les vaques van triar per pasturar amb gust. En la seva vetlla van sonar les guitarres i aquelles cançons tradicionals que cantava el Quim de petit amb els seus germans i germanes, i després amb els seus fills, que van ser quatre, i amb els seus nets, i amb els seus amics, perquè pel Quim tot el que passava per Travesseres ja era el seu amic. Sobretot les dones, amb les quals sempre va ser un seductor educat. Va enamorar la mestra de Montellà, nascuda a Saragossa, joves tots dos, i ho explicava a la plaça com si fos un conte de Pere Calders. No va tenir cap ofici o els va tenir tots. El més sorprenent, el de contrabandista. En els temps en què es creua el Cadí per un túnel de cinc quilòmetres i a una velocitat de 80 km/h, crida poderosament l’atenció com, no fa més de 70 o 80 anys, uns xavals del Baridà pujaven les muntanyes per superar la frontera amb Andorra, carregats de farcells de 30 quilos, un bon bastó de fusta d’avellaner, calçats amb espardenyes de vetes a l’estiu i botes a l’hivern. El Quim, amb 23 anys, en va ser un. Ho explica la seva neta, Maria Sellés, en un text al Diari de Barcelona. L’il·lustre Quim Gasch va ser un contador de contes, al costat de la seva germana Sol. Són narradors orals que estan desapareixent. Recitava de memòria tots els poetes de la Renaixença. Verdaguer, Guimerà, Oller, també Joan Maragall. I uns altres més desconeguts. Alguns d’autoria oblidada, com mossèn Antoni Navarro, escriptor de La mort del vell pastor, segons cita un altre poeta, Tomàs Garcés, en un llibre recopilatori. Els seus versos van ser recitats davant la seva tomba. Era un dels poemes que al Quim li agradava recitar. "Sobre un jaç de seca molsa / s’hi moria el vell pastor. / Sa agonia era dolça / sense angoixa ni dolor". Emociona el treball recuperador d’una poesia impresa però que va desapareixent de la veu popular, i que ara fills i nets tenen la responsabilitat de mantenir. Un càncer imprevist, com tots, li va afectar l’òrgan que més estimava, que més el representava, que el feia una persona única i insubstituïble: la llengua. Això el degué sumir en una tristesa que va portar per dins. Sempre amb un somriure i una mirada intuïtiva de pastor, d’artesà de la fusta, de pagès amb samarreta sexi de tirants recollint trumfes de la Cerdanya. I la muntanya es va quedar en silenci.

El més llegit